Us vull explicar un succés que vaig viure anys enrere al poble del meu pare. Acomiadàvem un amic que va patir un accident mortal mentre extreia el sediment del fons d'un pou quan sobtadament va cedir el tram de pedra de l'anella superior de reforç que va caure trenta metres fins a impactar contra ell. Poques setmanes abans havia mort també el seu pare de càncer. La mare, la senyora Lola, una dona valenta, perdé en poc temps les dues persones que més estimava. Avui el meu record va cap a aquell petit cementiri. El capellà acabava de resar els responsoris per acomiadar el difunt, llavors la senyora Lola s'hi atansà: "A veure, mossèn, si ara davant el cadàver del meu fill teniu collons de dir-me a la cara això què Déu m'estima". Silenci. Crec que tenia raó: el mossèn va fer un sermó paternal, rutinari, gens encertat. 
Perdre algú que estimes et canvia. Vius un llarg hivern, no saps com manejar aquesta situació penetrant, ja no ets la persona que eres. La gent del teu entorn et voldrien veure com eres abans... però no pot ser. Estàs a disgust amb tu mateix, escoltes frases que ja coneixes perquè també les has dites: "el temps tot ho cura, aviat et recuperaràs..." o la desgraciada prèdica del capellà "Lola, Déu t'estima". No, no és això. Les persones que han patit una pèrdua significativa podran retenir el dol i ser feliços un altre cop, però mai tornarà la vall de la cançó. Vaig llegir que la veritable mort és perdre el costum de viure. Cal evitar que ser infeliços sigui una penyora o una defensa, i és aquí on ens ajudarà una antiga medicina que ens permet expressar el dolor que no es pot dir en paraules: plorar. És fàcil dir-ho, però plorar és la dignitat de la desgràcia.
El regal que ens deixen els estimats no és la tristesa, són els records, la seva presència invisible... els pots sentir tan a prop que fins i tot desenvolupes el do de somriure.
Shakespeare escriu que el medicament per a la desgràcia és l'esperança. La religió dels nostres pares predica que la mort és un dormir per despertar després..., fet que també és una esperança. Certament la paraula cementiri deriva del grec antic i significa "lloc per dormir", un lloc on els creients esperaran la resurrecció i una vida eterna. Recordem que als inicis de la fotografia s'estengué el costum de fotografiar els difunts com si dormissin, en un acte d'últim record.  Les diferents civilitzacions han cregut en la immortalitat i en la remuneració de les ànimes, en definitiva, en un sentit espiritual i de justícia final per a la nostra existència. 
Acabarem amb un somriure recordant una cançó molt emotiva que té les arrels en els cants espirituals negres: La vall del riu vermell. Guardo un antic article escrit per l'autor de la lletra en català, Joan Soler Amigó (que ja era prou conegut per ser l'artífex d'altres temes populars com Vella xiruca i Les rondes del vi), on comenta la seva sorpresa: mai no havia pensat que pogués ser cantada en els funerals, perquè considerava que feia referència al "riu vermell" dels romans, el Llobregat, que anomenaven Rubricatus.
Sigui com sigui, quan sentim aquest cant tots pensem en algú.