La fascinació humana per les vistes espectaculars és proverbial. No són pocs els indrets que les guies turístiques assenyalen com a parada obligatòria de tot aquell viatger que vulgui copsar, d’un sol cop d’ull, la inabastable amplitud geogràfica del món. N’hi ha, d’aquestes recomanacions, que són llegendàries, com la que diu que des del capdamunt del Turó de l’Home, al Montseny, pots veure en dies clars l’illa de Mallorca. Veus Barcelona, que és a 70 quilòmetres, i gràcies.

Hi ha miradors que són obra de l’home. Des de la Torre Eiffel es veu tota la vall parisenca del Sena, igual que des de la sínia gegant del London Eye domines la ciutat que un dia va ser capital mundial. A dalt de l’Empire State Building –on, per cert, l’idioma oficial deu ser el català, perquè és l’únic que s’escolta- l’horitzó va molt més enllà de Manhattan, fins a Long Island i Nova Jersey.

També passa a l’inrevés: l’Etna és visible des Messina, Taormina i Catània, i fins des dels Monts Ibleus, al sud de Sicília. Fins des de Calàbria s’albira el volcà.

Lisboa està plena de “miradouros”, a Barcelona pots pujar a Colom o a la Torre de Collserola i a Lleida, des de la Seu Vella, es contempla l’horta del Segrià. A les Garrigues també tenim –com a mínim- una talaia extraordinària, perquè és del tot natural: al Pla la Manxa, en un punt més o menys equidistant de Vinaixa, la Floresta, els Omellons, l’Albi i les Borges Blanques, mirant en direcció nord, es veu tota la plana de l’Urgell i el Segre, els contraforts prepirinencs de la Noguera i fins el Pirineu nevat de l’Aragó i dels Pallars, a quasi 200 quilòmetres de distància. I no cobren entrada per fruir de la vista.