Després d'anys de reivindicació, s'allibera el peatge de l'AP-2 i la mobilitat flueix amb naturalitat, allò que ens deia el sentit comú.
Sembla que les institucions són conscients de la necessitat de recuperar la infraestructura perquè doni servei de proximitat i millori la connectivitat als pobles que l'han vist passar durant molts anys.
Per aquí anem bé, però no ens ho acabem de creure; "d'una forma o altra tornarem a pagar", es diu. S'ha obert el debat sobre el model de pagament i els costos de manteniment de les carreteres, es parla de vinyeta única, de pagar per quilòmetre o de tornar a pagar per ús. Una anàlisi ràpida del que hem viscut aquests anys a les Garrigues ens deixa clar que el pagament per ús, que a nivell teòric semblaria el més just, pot arribar a ser molt discriminatori per a algunes zones del país.
Que tots aquests anys hem estat una de les comarques discriminades ja ho podem tenir clar, però quins costos ens ha suposat fins ara i quins ens suposarà?
És molt complicat avaluar-ho en costos tangibles, perquè ni tots els paràmetres són mesurables ni disposem de dades contrastades, però analitzat amb perspectiva és evident el cost que ha suposat per a la comarca en termes socioeconòmics; aquest és el preu més alt que hem pagat. Perquè això de millorar la connectivitat de la comarca que ara és una necessitat evident fa, posem, 20 anys, hauria estat una oportunitat. No sabem en quin grau hauria contribuït a diversificar l'econòmica i a fixar població, però que aquests costos hi són és una evidència i en aquest sentit com a comarca seguim pagant un peatge que en un grau molt alt és irreversible.
Josep M. Nogué