Fem tard. És una constant del nostre país, de la nostra comarca. I més si parlem d'afers culturals, d'arxius o de memorials democràtics. Al seu dia ho vam viure amb el record dels que van morir injustament a la batalla de l'Ebre. Molts garriguencs van anar a la Terra Alta amb l'esperança que disposarien d'informació clara sobre els seus familiars morts en combat. Van construir un edifici a les Camposines que imitava les trinxeres. Hi van posar els seus noms i cognoms en unes plaques metàl·liques. La majoria de les seves esposes ja no van ser a temps de veure-les. Ara els seus descendents encara esperen notícies que confirmin que hi són enterrats. No es pot jugar amb la dignitat de les persones durant tant de temps. Vam fer molt tard.
La història es repeteix. Tornem a fer tard. Fa més d'un any que a les Garrigues s'esperen quaranta-sis stolpersteine, el llambordí que arreu del món recorda les persones deportades als camps nazis durant la Segona Guerra Mundial. Mentrestant, tres d'elles ja en tenen una, però no al seu lloc de naixement, sinó a Sabadell. Són nascuts al Soleràs, a Torrebesses i a Cervià.
Han passat setanta-cinc anys i sembla que ara es mourà alguna altra fitxa. A Juneda, el dissabte 16 d'octubre se'n posaran cinc més. Diuen que més endavant faran cap a la Granadella, a Bovera i a Bellaguarda. Si això arriba a bon port, ja tindrem divuit stolpersteine de deportats garriguencs. No haurem completat tot el camí, però serà un pas més per dignificar aquells que havien estat oblidats per la història oficial.
El projecte va néixer l'any 1993. L'artista Gunter Demnig volia fer "entrepussar" la gent amb aquesta pedra, és a dir, s'imaginava que faria aturar el vianant perquè pensés per un moment en la persona desapareguda, assassinada o torturada en els camps d'extermini nazis. I ho ha aconseguit. N'hi ha més de seixanta-mil escampats en diversos països. Vint-i-vuit anys després, arriben a les Garrigues. Com sempre, fem tard. Molts familiars directes ja no hi són. Ens quedarà el consol de pensar, malgrat la tardança, que restaran per sempre als carrers o a les places del nostre país, de la nostra comarca. I aquest esforç ja haurà valgut la pena.
Joan Cornudella Olivart