L’inexorable pas del temps i la gran quantitat d'esdeveniments que succeeixen cada dia desdibuixen els records que tenim dels fets importants que ocuparen la nostra atenció en el passat. El vertigen i l'impacte que provoquen les notícies de l'actualitat situen molt aviat en l'oblit algunes de les més importants fites obtingudes en l'àmbit polític, econòmic i social dels darrers temps.
Una d'aquestes, al meu entendre, ha estat la universalització de l'atenció pública sanitària a tots els residents del nostre país. Avui disposem, malgrat algunes deficiències, d'un dels millors sistemes públics de salut del món. Aquest servei, universal i gratuït, és un dels pilars fonamentals de l'estat del benestar al costat de l'educació i el sistema de pensions i representa la part més important de despesa pública finançada per impostos, ja que les pensions, tot i que amb certes dificultats, encara es paguen majoritàriament per les cotitzacions socials d'empresaris i treballadors. El sistema públic de salut, que sens dubte s'ha de prestar de la manera més propera possible als ciutadans, fou dels primers a descentralitzar-se i molt aviat totes les comunitats van assumir aquesta competència juntament amb els recursos per gestionar-la. Val a dir que el model, en general, ha estat un èxit que altres Estats descentralitzats han volgut imitar i s'ha demostrat que la proximitat, l'arrelament i vinculació al territori, el coneixement de la realitat social, amb la complicitat de les administracions locals, són les millors eines per atendre la protecció i prevenció de la salut i l'atenció sanitària quan fa falta.
La pandèmia de la Covid-19 ha posat a prova aquest sistema i ha resistit. Les tensions generades entre les diferents administracions durant les primeres setmanes, comprensibles si ens atenim a la seva magnitud i el desconeixement general de com afrontar-la, van donar pas a noves etapes reeixides de millor coordinació i de més autonomia en l'aprovació de normes que es van implementar de manera diferent segons els territoris.
Encara que hi hagi hagut algunes disfuncions en l'àmbit dels responsables polítics, el sistema sanitari públic ha estat a l'altura de la seva responsabilitat. Ho va estar, mercès a la dedicació i la professionalitat del personal sanitari, en el moment d'atendre l'impacte de l'emergència en els centres de salut i hospitals i també ho està ara, quan ha executat un programa de vacunació que ha permès arribar a una de les taxes més altres del món de persones amb la pauta completa de la vacuna.
Aquesta realitat del nostre sistema públic de salut, de la qual tots ens podem sentir orgullosos i que hem de preservar, té el seu origen en la Llei General de Sanitat del 1984 impulsada pel ministre Ernest Lluch. Fins llavors existia la xarxa de la Seguretat Social, que atenia les persones i familiars que hi cotitzaven, complementada per una sèrie d'hospitals i centres sanitaris que depenien de les diputacions i d'alguns ajuntaments. Més de 10 milions de persones no tenien cobertura sanitària pública i els que podien s'havien de pagar aquesta atenció. Als més desfavorits els tocava acollir-se a programes de beneficència.
Avui aquesta universalització i gratuïtat la trobem normal. No ens la imaginem d'una altra manera. Forma part del nostre nucli dur d'exigència de serveis a les administracions públiques. La solidesa d'aquest sistema de salut ens permet fins i tot criticar-lo, sobretot quan pensem que no és prou eficaç en relació amb alguna necessitat particular. Però el model funciona raonablement bé i, si aixequem la mirada i comparem amb l'entorn, haurem de reconèixer que ha estat un encert. Que duri!