El primer ministre Winston Churchill es despacientava esperant que Clementina, la seva dona, finalitzés la llarga conversa amb un jardiner que podava els rosers del parterre que dibuixen el parc on mitja hora abans passejaven tots dos en silenci.

- De què has xerrat tant de temps? -va preguntar Sir Winston.

- Ah! -respongué ben divertida-,  és el Paul. Quan érem joves estava molt enamorat de mi... i abans que ho preguntis et diré que a mi m'agradava bastant.

- Churchill va somriure: "Així doncs ara podries ser la dona d'un jardiner municipal..."

- Oh no, estimat! Si ens haguéssim casat el Paul i jo, ara ell seria el primer ministre.

Mireu, hi ha persones que sembla que han arribat a la nostra vida per donar-nos l'ànim i l'empenta que necessitem. El seu positivisme i jovialitat sempre hi és, encara que estic segur que també pateixen dels genolls o de l'esquena... persones que aconsegueixen esvair febleses i temors per tantes coses inquietants que a la llarga mai succeeixen. Amb ells ve a tomb aquella pregària irlandesa que diu que "per molts anys puguis escoltar paraules amables, quan arriba el fred del vespre, que tinguis la lluna plena il·luminant-te enmig la nit fosca i que cada dia comenci un nou camí davant la porta de casa teva".

Donem una ullada al vessant contrari. Maquiavel, al segle XV, tenia com a cert que a tots ens mou l'ambició, les passions i els desitjos. Sí, però a vegades "dol més el que es calla que el que es diu". Evidenciava una concepció molt pessimista del sentiment humà: ofenem més els que estimem que els que temem. 

Viure seria molt trist si contínuament ens recordéssim d'aquelles accions negatives que hem fet, o que pensem que hem fet, però gràcies als dies blaus i el sol d'infantesa que deia Machado, amb el temps eliminem el pes dels records hostils i magnifiquem els bons. Jo, menys inspirat, posaria "l'efecte mili" com a exemple d'honorar la memòria: vam passar el que vam passar, però anys enrere, quan ens ajuntàvem un grup de companys, un moment o altre retrèiem ben divertits les nostres aventures de la "mili". 

A la majoria dels pobles garriguencs veiem espais plens de rosers, un goig d'aromes, formes i colors. Les roses blanques tenen la seva especial dimensió. El poeta i polític cubà José Martí ("Yo soy un hombre sincero de donde crece la palma"...) va escriure també aquell vers que ens parla d'amistat i de convivència: "Cultivo una rosa blanca en junio como en enero, para el amigo sincero que me da su mano franca. Pero para el cruel que me arranca el corazón con que vivo, cardo ni ortiga cultivo... cultivo una rosa blanca".

Les roges tenen històries de sang. El 22 de novembre es compliran 58 anys de l'assassinat del president Kennedy. És encara una imatge cruel i potent. Crec que la majoria la tenim a la memòria pel seu impacte i per la inquietud que s'iniciés la tercera guerra mundial. El vestit de Jackie i el seient del cotxe van quedar coberts de sang barrejada amb els pètals vermells del ram de roses amb què l'havien obsequiat en aterrar a Dallas... roses de la varietat American Beauty. Sembla una ironia. Els jardiners més animosos i poètics diuen que, en temps de tardor, cada fulla és una flor... Si non è vero, è ben trobato.