Ara que m'he convertit en usuari habitual de l'AP-2, he pogut seguir l'enderroc del peatge de Lleida. Una actuació que s'ha dut a terme amb sorprenent celeritat més per voluntat política que per necessitat.

Veure com s'executa l'enderroc del peatge em fa pensar en el poc que avança el meu sector, el de la construcció, en el tema de la gestió de residus. En aquest sentit, un enderroc com el del peatge sempre em descol·loca, i, al veure com es fa un gran esforç per destruir i trossejar una gran estructura coberta de més de 700 m2 de la qual reciclar els residus suposarà una gran despesa energètica, no em puc creure que ningú hagi plantejat reutilitzar-ho. Amb una mica d'imaginació i prioritzant el desmuntatge per davant de l'enderroc es podria treure més rendiment d'aquesta estructura i també de les cabines, uns petits habitacles climatitzats. De debò que no hi havia temps per identificar necessitats d'emergència habitacional o infraestructures i convocar un concurs d'idees?

Em fa reflexionar sobre com vam fer als anys noranta la implantació dels sistemes de gestió de residus, un dels primers passos cap a la sostenibilitat ambiental. A les escoles s'ensenyava les 3 R per ordre de prioritat: "reducció, reutilització, reciclatge", i passats els anys la impressió és que ens hem quedat a l'últim esglaó i amb prou feines al 50%. De reducció i reutilització, ni rastre; d'objectius ja no se'n parla i curiosament només es fa reciclatge, que sembla que és un bon negoci per a un grup selecte d'empreses.

Amb aquests antecedents soc poc optimista amb el repte que tenim ara amb la transició energètica. Per part de les administracions, objectius i lleis de mínims per sortir del pas. Per ara, cap pla d'implantació, ni consensos, ni participació, i ja volen imposar l'argument del "fem tard" per justificar que ens ho hem d'empassar tot i deixar el repte col·lectiu més important dels propers anys a mercè dels objectius dels poders econòmics.