Any nou, brindis, campanes, colors, desitjos de felicitat... Un sofriment per al desventurat, que llegeix la seva desgràcia en els ulls dels altres..., o així s'ho creu. Crec que la mala sort més perjudicial per a una persona és voler aparentar el que no ets. Maquiavel en el segle XV aconsellava: "Els altres sempre veuran el que aparentem, no el que som". Però cal estar previngut per tots els costats: a la llarga, la bona sort ens pot cobrar un preu molt alt per allò que suposàvem que era un regal del destí.
Coneixem gent "dissortada" que es queixa de la pobra consideració que tenim d'ells: són aquells que no saben parlar bé de ningú ni de callar quan toca, els que caven trinxeres en lloc de fer ponts. Sí, és un fruit amarg que et fa pagar "el camí que, a poc a poc, escrius per demà".
Si preguntem què és la sort a un bon formador, ens diria que és quan la preparació, la professionalitat i l'oportunitat es troben. La sort té per costum ajudar les ments preparades. Anys enrere, del "col·legi dels frares" de les Borges em van demanar fer una xerrada. Vaig triar un tema: parlar de la sort en forma de vell conte... Alguns potser encara el recordeu, un relat imaginari que s'endinsa perfectament en la nostra comprensió. Era aquest: "Un savi va oferir dotze monedes d'or per al primer trèvol de quatre fulles que li portessin. Tot el país es mobilitzà buscant intensament per camins, boscos i riberes..., però res. Sabien que existia, però per molt que passessin hores regirant els prats, les espones i els matolls, no en van trobar cap. Un jove, però, anava cada matí a una clariana enmig dels arbres. Va arrancar les males herbes, treia les pedres, els nius de formigues, va condicionar la terra amb un rampill, la va regar i, ves per on, en pocs dies aquell espai es cobrí amb centenars de trèvols. Ara solament calia descobrir-ne entre tants algun de quatre fulles. Fins i tot fou un passatemps entretingut, un goig. En poca estona ja n'havia trobat un. Per tant, ell va guanyar el premi i de retruc els vilatans aprengueren una magnífica lliçó".
Escrivia Machado: "Se hace camino al andar". Algunes persones tenen la sort de crear nous camins, nous arguments. Un vell company, a qui la tristor l'ha convertit en moralista, de tant en tant m'envia un correu per regalar-me les seves reflexions, molts cops encertades, al meu parer. L'última és aquesta amb motiu de l'any nou, i que vull compartir amb vosaltres: Amic Anglès, cal viure el fet de fer-nos grans sense temors a res ni a ningú. Cap menyspreu a la nostra realitat, cap nostàlgia. Cap humiliació afectiva i menys per aconseguir que els fills i nets vinguin a veure't. Cap tristesa, cap rancúnia. Amic, arribarem al final amb tota la dignitat.
Intueixo en ell la percepció d'una gran soledat. Us he de dir que viu en un lloc de costa on la gent es comunica amb el paisatge i el mar, però la ment pot ser molt opressora si esperes compartir les teves emocions amb aquelles persones estimades que, simplement, fan la seva vida. La tristesa és sempre molt activa.
A tots ens arribarà un dia en què els bons records siguin la nostra veritable sort.
Bon Nadal i bon any!