Diuen que les bones tàpies fan bons veïns. Un veí amb l'habitud d'afanar els nostres enciams és una fatalitat, un drama. Quan algú compra un hort o un habitatge, compra també els veïns.
Dins aquest espai íntim d'argila o mental, el temps s'afanya amb amabilitat, la realitat creix amb els nostres petits projectes i grans reflexions, coses que, de fet, són el color de la vida. Hi ha sensacions dins nostre que també maduren amb el temps: la soledat i la quietud. Necessitem espais de silenci, però el dimoni viu dels detalls: segurament és cosa de l'edat, però a mi em mortifiquen especialment els sorolls innecessaris com la música anàrquica d'alguns bars i restaurants amb dosis letals de reggaeton, pop llatí i els mix de tota mena, que em maçonen els timpans. No tornaré al local on he de demanar que abaixin els decibels que interfereixen destructivament la conversa, com si la tranquil·litat comportés avorriment.
Quan tanquem la porta de la tàpia i som dins d'aquest lloc d'aïllament, descobrim que la soledat és en essència un patrimoni de la gent gran. Ho deia Saramago: "la solitud de l'aigua que no es mou". També poden ser necessàries per abstreure'ns de certs coneguts i saludats que ens escometen i alliçonen amb el seu ego de faraó, o per desconnectar de la nimietat dels que volen imposar-nos criteris babaus com si això fos un valuosíssim do del seu intel·lecte.
Als hortolans us convido a recordar un antic proverbi xinès: "Si vols ser feliç un any, casa't. Si vols ser feliç dos anys, guanya diners... però si vols ser feliç tota la vida, cultiva un hort".
De fet la protecció d'una tàpia ofereix una seguretat fictícia, perquè la confiança ens la dona la bona convivència. El conflicte sorgeix de la ignorància i, sobretot del dubte: les tàpies, els murs, les muralles no arreglen res, més aviat el contrari. El recel covard és com una malaltia de la imaginació. Una de les ensenyances de Buda ens adverteix: "No hi ha res més terrible que l'habitud del dubte. El dubte separa les persones. És un verí que divideix els amics i trenca les bones relacions".
Vaig llegir que hem d'acaronar el temps sense deixar que mori als nostres braços, perquè tot allò que estimem pot canviar de manera immediata. Un dels pioners en el que ara en diem llibres d'autoajuda, James Allen, va escriure un pensament per a pares i mestres: "La primera llei és collir més del que sembrem: sembrar un acte per collir un costum. Sembrar un costum per collir una personalitat. Sembrar una personalitat per collir el futur."
L'hortet, la terra, la naturalesa són heretats insubstituïbles i fràgils. Precisament, en el primer escrit tècnic que vaig publicar -a meitat dels anys 70- em referia al llibre de Rachel Carson Primavera silenciosa, en el qual l'autora descrivia l'enverinament de milers d'ocells per causa de la massiva aplicació del DDT per matar els insectes considerats com a plaga. En aquella primavera sense insectes els ocells morien de gana i el camp restà en silenci. A conseqüència del llibre, el president John F. Kennedy va crear un comitè científic per investigar aquesta possibilitat, comitè que va donar un absolut suport a les tesis de Rachel Carson.