Ser o no ser, aquesta és la qüestió... un monòleg que dona significat al dubte d'una persona trasbalsada pel dilema entre la realitat i la voluntat, dilema que toca els nostres pensaments incerts. Si mai patim una indeterminació hamletiana, res d'inquietar-se per conjectures: per a alguns el més pràctic és recórrer a l'estoïcisme; ser indiferents i austers amb els propis desitjos. Puc triar i prefereixo els errors de l'entusiasme.

Experimentem vacil·lacions, esforços i sacrificis que els altres ni saben, perquè molts cops a l'entorn laboral i familiar si les coses funcionen és gràcies a nosaltres. A vegades no ho sembla, però els que ja som grans estem més entrenats per resoldre, que no sempre vol dir encertar, però quasi... perquè al final decidir s'assembla a un joc de cartes com la botifarra: prendre les millors decisions a partir d'una informació incompleta. Els éssers reflexius, els que no actuen de patacada, estan contínuament decidint, per això a vegades cal aplaudir-se un mateix i penjar-se alguna medalla com feia aquell mag.

En clau humorística tenim la singular paradoxa de Buridan, un filòsof del segle XIV: un ase famolenc es troba en la disjuntiva de triar entre dues menjadores plenes d'alfals, una a la dreta i l'altra a l'esquerra... finalment l'animal mor de gana incapaç d'escollir. Ens cal resoldre, encara que no desitjaríem fer-ho, i prou que hem après que la pitjor decisió és la indecisió; un caçador, i segurament també filòsof ocasional, sentenciava: si vols empaitar dos conills, tots dos se t'escaparan.

Una de les habilitats del dimoni és fer-nos creure que no existeix, i això ve a tomb que sovint em trobo davant d'un dilema com per ampliar el soliloqui del príncep Hamlet. Telèfon en mà i mirant-lo de tant en tant -trucar o no trucar-, reflexiono quin plantejament dramàtic és el més correcte per evitant-me una enrabiada a fi que la companyia elèctrica m'aclareixi d'on surt aquest consum improbable o que em desemboliquin la minuta dels molts impostos i de tantíssimes penitències econòmiques que, a taula parada, carreguen la seva inspiració en el meu compte bancari... i tan feliços, i que si vols alguna cosa, truca. Ja sé que l'estat mental submís és el millor per a una bona digestió, però…

Recordo quan anaves a una entitat d'estalvis i t'atenia un xicot amb aspecte de gendre ideal, i que, ves per on, potser també hi sorties perdent, però almenys en marxaves satisfet..., per no citar aquells despatxos on rebies explicacions d'un encorbatat administratiu que donava la volta al teu empipament amb una sol·lícita retòrica cervantina. A tots ens agraden les bones paraules.

Fa quasi dos mil anys, l'emperador Marc Aureli aconsellava: "Recorda que durant el dia et trobaràs amb gent enrevessada; per tant, cal preparar-te mentalment cada matí perquè no t'afectin".

La cançó El so del silenci de Simon i Garfunkel va ser profètica: "gent parlant sense parlar, gent escoltant sense escoltar...". Sí, ara ja ens sembla un luxe parlar amb una persona i no amb una màquina, amb la gràcia afegida que sobtadament fa sorgir algun dels seus paranys i emboscades per enfortir encara més les nostres provades virtuts de resignació, paciència i perseverança... i tornem a començar amb la irritant sessió de números a prémer i musiqueta d'autos de xoc.