na de les preocupacions que més haurien d'afectar qualsevol persona amb una mínima preocupació social és el creixement de les desigualtats dins les nostres societats. Darrerament, s'ha conegut una dada escandalosa i esfereïdora: la riquesa combinada de les 85 persones més riques del món equival a la riquesa de 3.500 milions de les persones més pobres, és a dir, la meitat de la població mundial.

Analitzant el creixement dels ingressos, entre els anys 1980 i 2010, de l'1% de la societat més adinerada dels Estats Units, que ha estat del 240%, comprovem que al seu costat el 5% de la població més pobra només els va acréixer en un 10%, en el mateix període de temps.

Explicar les causes d'aquest fenomen no és fàcil. L'economia de mercat, que en la pràctica funciona a tot el planeta, fins i tot en països nominalment comunistes com la Xina, té la propensió de fer-nos, tot  i que sembli contradictori, més iguals i més desiguals. Més iguals perquè aquests tipus d'economia, si va acompanyada de la democràcia liberal, ha comportat l'extensió de l'ensenyament, el coneixement i la igualtat d'oportunitats d'una manera més forta que mai en la història. Tot i això, l'economia de mercat ens ha fet també més desiguals, pel fet que, en les economies més avançades, i amb el pas del temps, els posseïdors de béns de capital creixen més i més de pressa que no pas aquells que només disposen dels seus ingressos laborals. La taxa de rendibilitat del capital és més alta que no pas el creixement dels altres ingressos i de la producció. Aquest desequilibri dels rendiments i velocitats entre aquests dos sectors econòmics és una amenaça per a les societats democràtiques i pels valors de justícia sobre els quals s'assenten.

Isaac Berlin -cal situar la frase en el context de la guerra freda entre capitalisme i comunisme- deia que no tots els valors poden coexistir al mateix temps i va assenyalar-ne dos : el de la igualtat i el de la llibertat. Com més llibertat econòmica, menys igualtat. Com més igualtat, menys llibertat. Finalment el comunisme va perdre la batalla, però, com deia el poeta Ernesto Cardenal, que el comunisme hagi fracassat no significa que estiguin solucionats els problemes que inicialment tractava de resoldre.

Sota els mandats de Reagan i Thatcher, els mercats es varen liberalitzar sense control, es van desregularitzar i la llibertat econòmica sense restriccions ha provocat aquesta situació d'injustícia que pateixen les nostres societats.
És evident que el nostre compromís, tot i les tensions que pugui comportar, ha de ser amb la llibertat i la igualtat.

Ens hem de preguntar quina societat volem i com podem aconseguir-la. La dignitat de totes les persones, objectiu a què s'ha de dirigir qualsevol acció política, ha de garantir el seu accés, amb igualtat d'oportunitats, a tots els serveis públics, la seva cobertura social davant les adversitats, la capacitat de poder elegir i revocar els seus governants i les llibertats esmentades en la Declaració Universal dels Drets de l'Home.

Cal tenir present que, si les desigualtats econòmiques creixen, correm el risc intrínsec que l'exercici de la llibertat que les va emparar es vegi seriosament compromès. La gent es pot veure esclavitzada pel deute que li generen els costos ordinaris: habitatge, transports, alimentació, etc., i la desconfiança en el sistema econòmic augmentarà per la incapacitat de respondre les necessitats més bàsiques amb eficiència. Avui, només la socialdemocràcia pot garantir un cert equilibri entre aquests valors. És a dir, posar les condicions bàsiques de sortida el més iguals possibles per a tots els ciutadans i fer-los participar proporcionalment, en funció de la seva renda i riquesa, del cost d'aquesta política. La igualtat econòmica, avui per avui, és impossible, però les desigualtats actuals no són assumibles per una societat democràtica.