És evident que Catalunya està implantant les energies renovables amb un retard que ens aboca a ser encara més dependents de la producció forana i ens allunya força de la sobirania energètica. Ara bé, també és cert que si a algú no pot culpar-se'n és a les terres de Ponent i a les de l'Ebre. Ambdós territoris som els únics que hem assolit quotes de producció prou satisfactòries, si atenem a les nostres necessitats. Per tant, Catalunya té un problema seriós en l'àmbit de la producció d'energies netes, però no pot adjudicar-ne pas les culpes als ponentins i als ebrencs, perquè som els únics que hi hem posat el coll i el territori, és clar.
Com sempre, els centres de poder polítics, econòmics i mediàtics centrats a Barcelona, que són els que tallen el bacallà i imposen l'opinió hegemònica, van a la seva i la resta o ens hi supeditem o ens pengen la llufa d'insolidaris i obtusos. No volen admetre que han creat dos monstres: la conurbació metropolitana i la conurbació costanera. A ambdós se'ls comença a veure el llautó en forma de retencions de trànsit esfereïdores, dessaladores, preus immobiliaris desaforats, abocadors saturats, contaminació acústica i manca crònica d'energia. Malgrat això, no tenen cap intenció de deixar d'engreixar el monstre i per això pugnen per atraure vint milions de turistes més des del Prat, ampliar les terminals del port o bastir nous complexos gegantins adreçats a l'oci i al joc. És un monstre insostenible que no en té mai prou i engoleix terreny, aigua, energia i immigració extracomunitària de baixa qualificació i atrau capitals especulatius, amb una voracitat prodigiosa. 
Des de Ponent, no l'amansirem pas el monstre, ara bé no hauríem d'acceptar de convertir-nos en el seu proveïdor submís d'energia, aigua i recursos humans qualificats. Hem de planificar el nostre model de desenvolupament segons els nostres interessos i les nostres capacitats, no pas segons els seus. I mentre els seus milions de teulades no estiguin plenes de plaques solars, que no ens empudeguin més amb els seus planys.
És evident que a Ponent acabarem produint més energia de la que necessitem, perquè disposem de sol barat i poc productiu en abundància i prou propietaris àvids d'arrendar-lo per plantificar-hi panells solars i molins de vent. Això significa resignar-nos-hi sense piular? És clar que no. Estic proposant d'afavorir l'autoconsum i les comunitats energètiques? I tant que sí. Estic proposant d'oposar-nos a les grans instal·lacions? Depèn. Si s'han d'emplaçar en terrenys amb valor agrícola o ambiental i paisatgístic i disseminats, hi estic rotundament en contra. L'alternativa, a parer meu, és planificar-ho i designar els terrenys sense valor agrícola ni ambiental i a més a més concentrats en polígons energètics, per tal d'implantar-hi les grans instal·lacions. És a dir, optar per la racionalitat econòmica i la visió estratègica, com a criteris de planificació, en lloc d'aplanar-nos a la cobdícia i el curt termini del capital especulatiu. D'altra banda, com més energia excedentària generada puguem destinar a afavorir el nostre teixit productiu i a atraure'n de nou, ens estalviarem trinxar el territori amb tantes línies d'alta tensió per dur-la lluny i les pèrdues que comporta el seu trasllat. Per què no treballem en una taxa per a la gran producció, que gravi aquesta ocupació de territori i incentivi el consum industrial energètic de proximitat? Per què, si el sol es un recurs públic, no n'apliquem una altra a la gran producció, que permeti dotar un fons públic semblant al que els noruecs han constituït amb una part dels beneficis de l'extracció de petroli? 
Autoritzar una gran instal·lació en terrenys agrícoles susceptibles de ser regats o ja en reg, és tant com tirar-nos un tret al peu, hipotecar el futur i incórrer, alhora, en una malversació de recursos públics vergonyós. A més d'un propietari d'una finca extensa, alguna gran empresa li oferirà mil o mil cinc-cents euros anuals per hectàrea  durant vint-i-cinc anys per produir-hi energia renovable. Un cop assegurat l'ús de la terra l'empresa hi invertirà, acollint-se als Next Generation i a crèdits bancaris barats específics. Després, ho traspassarà a un fons d'inversió domiciliat fiscalment a Madrid o a Luxemburg i ingressarà una substanciosa plusvàlua (del trenta per cent pel cap baix).
I al territori que hi quedarà? Els impostos que ingressarà l'Ajuntament (obres i IBI) que potser serviran per bastir algun equipament buit la major part de l'any i la quantitat que rebrà l'arrendador. Per cert, prou me'n guardaré de retraure res al pagès que pugui arrendar una finca i més si, com succeeix a la majoria, es ja gran i sense continuador, perquè el fill treballa a la capital o es funcionari de la Generalitat. Jo, en el seu cas, potser faria el mateix. Ara bé, existeix l'interès general i aquest, al qual s'han de subjectar les administracions, aconsella dedicar la terra productiva i regable a l'agricultura i la ramaderia i no a generar rendes passives. Perquè un pagès que (és un exemple) cobri vint mil euros anuals per tenir la finca arrendada, si la tingués en producció per obtenir aquests mateixos vint mil euros de benefici n'hauria de facturar, pel cap baix, més de cent mil. No cal dir que d'aquests cent mil facturats en depèn l'activitat econòmica dels qui venen maquinària, fertilitzants i palets, envasen fruita, gestionen càmeres de fred o instal·len equips de reg. 
Els territoris que s'especialitzin a produir energia renovable per al "monstre" i hi destinin bona part de la terra productiva, esdevindran el paradís de petits rendistes locals però amb un escàs dinamisme inversor i una economia estantissa, on el jovent poc tindrà a pelar. En fi, hem de triar i decidir si planifiquem nosaltres o ens resignem a què grups inversors forasters ens plantifiquin allò que més els convingui.