Soc conscient que el tema és polèmic i que en una societat com la nostra segur que hi ha persones que no hi estaran d'acord. Tampoc pretenc convèncer ningú. Només vull expressar la meva opinió sobre un debat que s'ha generat respecte als efectes perversos de la riquesa heretada. Quan dic riquesa, no em refereixo als béns mobles o immobles vinculats als habitatges habituals o activitats professionals, sinó als actius líquids, béns sumptuaris i altres recursos heretats que arriben als nous posseïdors sense cap esforç personal.
Als Estats Units els psicòlegs d'aquest fenomen en diuen "affluenza", vici que s'agafa quan hom té tot el que necessita, tot el que vol i tot el que desitja. Una persona així pot tornar-se arrogant, desagraïda i egoista. 
"L'affluenza" no afecta les persones que, tot i tenir força béns i recursos, han treballat de valent per obtenir-los. Els més exposats a tenir-la són aquells que ho han aconseguit tot sense fer cap esforç, no han après a guanyar-ho; ho han fet els seus pares per ells. Aquests van creure, innocentment, que era positiu permetre als fills gaudir de la prosperitat sense realitzar cap esforç. 
Tots hem sentit molts pares dir: "Jo treballo per als meus fills", i suposen ingènuament que, a l'heretar-los, conrearan l'estima als progenitors i els estaran eternament reconeguts. Alguns creuen que, en haver rebut tantes coses, els fills els imitaran i aprendran a ser generosos amb els altres. Hi pot haver alguns casos, però són l'excepció de la regla.
En la cultura cristiana sorgida de la reforma o en la jueva es creu que donar-ho tot, sense exigir res, porta exactament al contrari del que es pretén, perquè no s'aprecia, ni es valora, allò que no ha costat res d'aconseguir.
Molts dels que han rebut herències quantioses, com a qui els toca la loteria, s'acomoden a aquesta abundància i s'arriben a creure que tot en la vida els serà així de fàcil. 
Amb la voluntat de corregir els desequilibris generats per la riquesa heretada i ajudar a crear més oportunitats per a tothom van sorgir els impostos sobre les successions. Contràriament al que alguns puguin pensar, aquest és un impost molt antic. Fou l'emperador August qui el va establir per tot l'Imperi Romà als inicis de la nostra era. Segles més tard els liberals anglesos (Locke, Bentham i J. Stuart Mill) el defensaren radicalment. El social cristià Adolf Wagner, pare de la Hisenda Pública alemanya, el considerava un mecanisme de distribució de la riquesa i, fins i tot als Estats Units, multimilionaris com Rockefeller, Soros, Warren Buffett o Bill Gates, tot i que els afecta, l'han defensat i en demanen la seva aplicació.  
A Espanya es comença a aplicar l'any 1798 i, amb alts i baixos, s'ha mantingut sota tots els règims. En els inicis de la democràcia la recaptació d'aquest impost es va cedir a les comunitats autònomes. Més tard, Aznar i Pujol acordaren la cessió de la capacitat normativa de part d'aquest impost i, més endavant, es va permetre a les CCAA bonificar-lo fins al 99%. Aquesta possibilitat ha generat el conegut dúmping fiscal per la desigual tributació que s'aplica segons cada territori del país.
La polèmica està servida. D'una banda, hi ha els que des de posicions conservadores ho consideren una doble imposició i que desmotiva la creació de riquesa i, per l'altra, aquells que creuen, i no solament des de l'esquerra, que aplicat aquest impost amb prudència, amb exempcions per petites herències i familiars directes, amb bonificacions per béns afectes a activitats productives, pot ser un bon mecanisme per distribuir la riquesa trobada i generar més solidaritat. De fet, la majoria dels països de la UE el mantenen i són pocs els qui no l'utilitzen. 
En el sector agrari aquest impost està mal vist i sobretot mal explicat. La terra com a element bàsic de la producció agrícola no se n'hauria de veure afectada. Per això a Catalunya i altres comunitats hi ha una reducció del 95 % de la quota per als pagesos professionals i explotacions prioritàries. Potser caldria ajustar-lo una mica per a descendents directes vinculats al sector, però les grans explotacions d'empreses o de terratinents, com els altres actius, per què no poden pagar-lo?