Pau, el meu net petit, em té una certa admiració malgrat evidenciar que tinc un tebi entusiasme per recordar els noms i encerts dels resolutius membres de La Patrulla Canina. El seu reconeixement i distinció cap a mi és degut a altres consideracions de prestigi: em sé les taules de multiplicar. Doncs sí. Aquesta memòria aritmètica va ser promocionada durant la meva infantesa per un mestre que, de cop i volta, et podia preguntar per exemple quants són vuit per set, sense que cap dubte hamletià pogués diferir la resposta sota pena de ser castigat a escriure l'operació matemàtica vint vegades a la pissarra.

Sempre he pensat que la memòria es diverteix pel seu compte, com un gatet amb un bocí de veta. Emmagatzema vivències estimades prop d'altres irrellevants, o de coses que voldríem oblidar. Ja ho escrivia Cervantes: "Memòria, enemiga mortal del meu descans". De fet, la invenció de l'escriptura va minar el prestigi dels vells del poble que fonamentaven la seva autoritat en el record d'exemples anteriors... si bé reconec que em complau escoltar les persones de més edat i les seves evocacions llunyanes, que comenten com si encara tinguessin les imatges davant dels ulls. Sembla que el cervell és molt retentiu i que tot el que hi poses s'ho guarda, t'agradi o no, és com un patrimoni de l'edat. També crec que la bona memòria pot ser un món perfecte que torna a la vida els éssers que fa temps que no són amb nosaltres. L'enyorança ens fa dolorosament feliços desvetllant un record que es dirigeix cap als estimats que ja no tenim, i que ningú mai ens podrà prendre... palomas buscando cielos más estrellados, com diu la lletra d'aquella composició de Víctor Manuel.

Recordar (etimològicament, recordar significa "retornar al cor") és una força que dona alegria i rebaixa la tristor de l'adeu... el pare i la mare, quan pensen en el fill mort, el rememoren sempre amb la cara riallera. Aquell moment tan amarg que un dia van viure mai no s'esvaeix, però a poc a poc es converteix en un ahir. Silenciar les emocions és més difícil del que sembla, però penso que rumiar desenganys i ressentiments no equilibra res, al contrari, són lliçons que perden importància un cop deixes de pensar-hi. 

Ens correspon mantenir una felicitat que no depengui dels altres ni de les circumstàncies, tancar la porta quan s'acaba una etapa, una ofensa o una relació... no cal creuar-nos mirades de western. La nostra memòria pot perdonar, encara que per naturalesa tenim una idea equivocada del perdó: perdonar no vol dir excusar el mal que t'han fet, no hem d'invitar l'ofensor que ens tornin a ofendre i menys encara si el teníem com un amic. Aconsellava maliciosament Oscar Wilde: "Perdona el teu enemic... no hi ha res que l'emprenyi més!" 
Anem a una vella dita: "Ets lliure de fer el que vulguis, però quan t'ho facin a tu... mastega i traga". Prou sabem que la memòria ajuda també els mentiders que, ens agradi o no, tenen el seu mèrit: un mentider com cal ha de tenir una bona retentiva.

Escriure coses de la memòria... ho he fet també per una raó personal. Molt de tant en tant ens trobem uns quants companys de cabells blancs. Ara ja no ens sobta veure'ns tan diferents de la imatge mental que teníem cada un de l'altre, perquè a poc a poc el caràcter i la manera de parlar encaixen traspassant els anys. També, de tant en tant, sense vindre a tomb, algú confessa un sentiment íntim, apenat. L'últim fou el Jaume: "He venut la casa dels padrins... hi vaig viure temps feliços amb ells i els meus pares... i la Pispa, aquella gosseta. "