Estic envoltada de companys i companyes que en acabar la carrera universitària es troben davant d'un futur incert. "Estudia que així trobaràs feina", ens han dit sempre. Tres són els anys de mitjana que es demana d'experiència per accedir a qualsevol lloc de treball. És curiós, no? Que paradoxal. La travessia d'inestabilitat emocional que vivim els joves en finalitzar els estudis és preocupant. Des de ben petits ens han fet sentir la certesa que una bona formació ens garanteix unes bones expectatives econòmiques i professionals, però avui en dia aquesta idea ha perdut la seva validesa. Universitats, màsters d'un o dos anys, doctorats, cursos i formacions... Arribava el setembre i teníem la seguretat de tornar a la rutina habitual, tota la vida estudiant. Però... I ara, què? Tot un mercat d'oportunitats que ens venen com a opcions de futur i que desapareixen en un tres i no res. Precarietat, salaris baixos i contractes brossa són la norma per a una generació que es veu obligada a retardar la seua incorporació a la vida adulta. La millora econòmica de la qual alguns en treuen pit no arriba a peu de carrer, el problema estructural que arrosseguem segueix sent un virus persistent.