“Aquells que obliden la història es veuen obligats a repetir-la". D'aquí se'n desprèn que el coneixement del passat és clau per afrontar el futur. Els sistemes educatius dels països democràtics es caracteritzen per donar molta importància als estudis de la seva història, analitzant-la objectivament i posant de relleu els valors i els defectes, els encerts i les mancances, les victòries i les derrotes que els han portat a la situació actual.   
Moltes vegades la visió que tenim de la història no és allò que ha passat sinó allò que hauríem volgut que passés. Segons l'època i segons qui l'escriu, la història esdevé més una eina de combat que un relat objectiu i desapassionat d'allò que realment va succeir. Això és així, però en una societat lliure i democràtica qui realment té interès per conèixer-la pot trobar les diverses fonts que ajuden a fer-ho amb imparcialitat.
Com que no hi ha societats que hagin viscut indemnes a èpoques pacífiques i glorioses, però també de revoltes, guerres i desfetes, en general es magnifiquen les primeres i s'obliden pietosament les segones. 
Quelcom semblant passa en tot allò que es refereix a la II República, el cop d'estat del 18 de juliol del 1936, la Guerra Civil que el va seguir, la victòria i la repressió franquista i la llarga dictadura que vam patir. Respecte a aquests anys s'han escrit milers i milers de llibres i d'articles històrics o d'opinió. Alguns pels protagonistes, amb el biaix subjectiu que això comporta; altres per escriptors i periodistes implicats en algun dels bàndols de la contesa i, per tant, influïts per la pròpia posició política; molts per historiadors de tota mena i d'arreu, que, amb més o menys objectivitat, han intentat oferir-nos una visió equilibrada del conflicte i, uns pocs, s'han volgut mantenir "neutrals" repartint responsabilitats a dreta i esquerra, quan és evident que uns en tenien més que els altres. 
Després de molts anys, encara avui no hem tancat totes les ferides obertes per aquells esdeveniments i és difícil parlar-ne de manera desapassionada sense que retornin els fantasmes del passat. Com és possible que encara hi hagi partits que s'oposin a una llei de la memòria democràtica? Per què algú es nega que se cerquin, identifiquin i retornin als familiars les despulles de persones que foren enterrades en fosses comunes? Com es poden escoltar veus que conviden a retornar al 1936? Per què encara hi ha gent que recorda nostàlgicament el dictador i els ideòlegs del feixisme com per dissort hem vist darrerament en actes públics?
El desconeixement de la història comporta que la visió de la dictadura franquista per aquells qui la vam viure i la de la majoria, pels quals només és una referència llunyana, sigui molt diferent. Recents estudis ens assenyalen que més del 70% d'alumnes de secundària i més del 50% de batxillerat no saben qui era Franco, ni que el nostre país va patir una dictadura durant 40 anys.
El sistema escolar explica amb objectivitat què significà la República, què va passar amb l'aixecament militar contra un règim democràtic, com fou la tragèdia de la guerra civil, amb els milers de morts i exiliats, els desastres de la reguarda i el que va passar després amb la victòria franquista, la dictadura i la repressió contra els vençuts? Em temo que, pel que veiem darrerament i amb les excepcions que calgui, no.
Després de la II Guerra Mundial, tant en els països que la van guanyar com en els que la van perdre, es va explicar i recordar el desastre que va significar aquell conflicte i les seves conseqüències. En les escoles franceses encara es veuen plaques que recorden els nens jueus que foren assassinats pels nazis; a Alemanya i Àustria tots els alumnes de l'ensenyament secundari visiten, de manera obligatòria, els camps d'extermini nazis. Conèixer per no repetir. 
No podem tolerar que, aprofitant les llibertats democràtiques, alguns soscavin un sistema polític que ha costat molt d'aconseguir. Només podrem fer-ho si sabem llegir bé la nostra història i valorar adequadament el cost que hem pagat per oblidar-la en determinats moments.