No són dades meues. Es calcula que uns 15.000 treballadors (dos vegades i mitja les Borges Blanques) han mort en la construcció de les infraestructures que han de permetre jugar el Mundial a Qatar, alguns d'ells en condicions pràcticament d'esclavatge.

Segons Amnistia Internacional, alguns treballadors han hagut de pagar comissions per poder ser contractats, amb condicions de vida lamentables, mentides i retards sobre el seu salari. No poden abandonar la seua feina, el campament on viuen, sortir del país ni canviar de feina. Condicions pràcticament de treballs forçosos. Un país on és prohibit tenir sexe extramatrimonial, fer-se petons en públic, beure cervesa o dur l'espatlla al descobert.

Dit això, puc arribar a entendre què deu significar un mundial per a un futbolista professional. Potser el fet de no tenir-hi la nostra selecció me'l fa infravalorar, no ho sé. Però és sorprenent que no hi hagi hagut ni una sola selecció, ni un sol entrenador o ni un sol futbolista capaç de plantar-se i negar-se a jugar en aquestes condicions: en estadis de futbol construïts sobre la sang dels seus treballadors. I que la màxima objecció sigui agenollar-se abans de començar un partit perquè dur un braçalet amb l'arc de Sant Martí semblava massa agosarat per al règim resulta fins i tot ridícul.

En el millor dels casos, hi ha qui creu que caldria separar l'esport de la política, però la realitat és hi ha una majoria de població que ni s'ho arriba a plantejar. No sé si soc ningú per acusar de falta de moral, ja que viure plenament en coherència amb les pròpies idees és molt complicat. Però en un cas com el del mundial, en què els condicionants són concrets i coneguts, sobta moltíssim la falta de protesta. Com a mínim hem de ser conscients de la política que s'hi practica. I a partir d'aquí, que cadascú decideixi.