Quan hom se'n va del seu poble a viure en un altre lloc es converteix automàticament en un pària. Els de l'origen et veuen com algú que ha marxat i els del destí com algú que ha arribat. No sé qui va ser el primer a afirmar-ho, però en tot cas segur que no en seré l'últim. Tanmateix, si quan tot i haver marxat hi preserves un contacte més o menys constant, et mantens al dia dels esdeveniments i en conserves els amics, es produeix una barreja de sensacions curiosa. Aquell sentiment romàntic del què-hauria-sigut-si no pot acabar d'aflorar perquè d'alguna manera encara et sents partícip d'aquella comunitat i t'hi identifiques. Però sí que t'afligeix aquest sentiment quan veus que els teus fills no viuran allò que tu vas viure; que no viuran una infància com la teua, la qual, potser justament per això, per ser la teua, et sembla que ha de ser millor. I és que realment crec que hi ha poques infanteses que puguin deixar una marca tan profunda a l'ànima com la que es pot viure en un poble petit i marcat per l'agricultura. Una que t'ensenya a valorar la llibertat, l'esforç i la vida en comunitat.

Passat el temps, vas quedant amb els amics, tots pagesos. I et continues assabentant de quins són els millors herbicides per a les gramínies, de quines són les varietats de préssecs plans més rendibles o dels diferents ardits de les OPFH per comprar-te les ametlles més barates. I cada sopar tens els mateixos temes de conversa damunt la taula, per molt allunyat que puguis tindre tu el pensament, perquè, si alguna virtut tenen els pagesos, és la persistència. Però no et molesta, fins i tot t'hi trobes a gust i veuries estrany que fos d'una altra manera, ja que aquesta manera de ser naix en els teus mateixos orígens, és l'única que et pot definir, i en definitiva és la teua mateixa cultura. Així doncs, a l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut al poble, de classe baixa i de nació oprimida.