Des de ben petita m'he avergonyit de ser una ploramiques, però la vida m'ha ensenyat que la valentia és atrevir-se a mostrar el dolor i no embotellar els sentiments. Se'ns educa per entendre i perseguir les coses positives, però ningú ens ensenya a abordar els mals moments, el dolor, la frustració... I en la vida conviuen coses bones i dolentes, com el fet de viure una pèrdua. Fer front a la pèrdua pot ser molt difícil.

La nostra societat en general no està acostumada a parlar de la mort, és un tabú, ens fa por. Quan se'ns mor un ésser estimat, la indústria de la felicitat ens obliga a tornar a la normalitat ràpidament i viure frenèticament sense donar espai a les emocions. Ens manca força educació emocional per ser capaços d'afrontar la mort amb la salut psicològica i espiritual que caldria. És necessari experimentar el dol per poder continuar endavant i, des d'un bon principi, educar per a la vida i -també- per a la mort. Tot i que la pèrdua és universal i es parla de les 5 fases del dol, aquest procés és únic per a cadascú i no hi ha una fórmula magistral per viure'l. Ara bé, les emocions mal gestionades s'enquisten.