Us recomano fer un descans en qualsevol poble de les Garrigues, olorar els camins ventosos de pins i romaní, caminar pel prudent silenci de les seves esglésies, descobrir les cicatrius dels camps... Podem dir que aquesta calma és una vocació silent, un patrimoni immaterial, un retrat sense més límits que l'actitud amb què el mirem. Que sigui l'equilibri del nostre interior el que hi posi preu. 

El títol de l'article, El gran silenci, l'he pres de la pel·lícula del mateix nom en la qual es documenta la quotidianitat dels cartoixans, monjos que com a itinerari de millora sumen el silenci a la soledat. A un bon pam d'aquesta actitud contemplativa hi trobem el fet de passejar pel centre de Barcelona. Jo hi vaig sovint amb el tren fins al passeig de Gràcia i amb el primer cafè ja tinc ocasió d'escoltar el més pertinaç i florit de la discografia reggaeton, que em mortifica especialment, per no parlar de certs supermercats, d'aquí i d'allà, que lloguen sorolls musicals perpetrats per voluntariosos músics. Els defensors del reggaeton diuen que provoca una activitat del cervell més intensa que escoltant música tranquil·la; ho agraeixo, perquè aquesta diligència del meu cervell em resultarà molt útil per superar l'eslàlom de patinets elèctrics i bicicletes que envairan el meu coratjós trajecte per la ciutat... Estem envoltats de pobres revolucionaris que ho volen canviar tot excepte la seva forma prepotent de fer les coses.

La nit en què es van congelar les cascades del Niàgara, els habitants dels llocs propers es van despertar sobresaltats: per primera vegada en la vida havien escoltat el silenci. Segur que us vindrà a la memòria aquell poema de Fra. Luís de León que llegíem a l'escola: "¡Qué descansada vida la del que huye del mundanal ruido, y sigue la escondida senda por donde han ido los pocos sabios que en el mundo han sido!" Al segles XVI i XVII, les persones més creients, generalment monges amb una religiositat fora de mida, volien mostrar la seva devoció fent el terrible "vot de tenebres", és a dir, viure a les fosques tancades dins una cel·la del convent, fins i tot emparedades. Aquest vot podia ser per anys o per tota la vida "per exercitar-se en el silenci, les virtuts i la penitència". Soc incapaç de comprendre-ho. 

Fixeu-vos que alguns criden i discuteixen fins que l'altre ja ni obre la boca, i creuen que l'han convençut... S'equivoquen sempre. A vegades és millor tenir concòrdia que tenir raó. Sembla que cal dir ximpleries per no ofendre els ximples, perquè, ben mirat, el que més molesta un bocamoll és una persona silenciosa i amb raonament. En una negociació comercial, si no tens res a dir, és millor callar. Pensa que si et defenses amb arguments dèbils faràs més fortes les tesis del teu oponent.

Sovint tenim magnífiques ocasions per mossegar-nos la llengua, però no tots els silencis són necessàriament bons. El silenci més terrible és quan ja no t'espera aquella persona amb la qual has compartit la vida... però sempre tindrem la seva imatge obsequiant-nos el moment amb una afectuosa rialla. És el silenci de la casa buida, el silenci de les flors tallades. Recordem el vers serè de Martí Pol: "Quan s'escurcin els dies te'm faràs més present, perquè el silenci fa més densos els records i més íntim el temps que ens és donat per viure'ls."