Donada la meva escassa comprensió de les obres abstractes, poques vegades vaig a museus on s'exposen. Encara que siguin d'autors consagrats no les entenc. Per això, intento llegir comentaris d'especialistes, amb l'ànim de comprendre què coi estic mirant. Però no hi ha manera. Davant un quadre d'un metre quadrat ple de gargots de colors, ni copso ni percebo per enlloc el significat de frases com "l'obra reflecteix l'ànsia del pintor per passar de la seva infantesa maltractada cap a un món interior ple de riquesa altruista", frase que m'he inventat, però no marxa molt del que circula en aquests ambients.  

En una exposició d'escultura, en una habitació només s'exhibia un silló decantat, il·luminat per un focus al sostre, d'on rajava aigua que queia a una petita safata metàl·lica, que per un tub de plàstic tornava al silló pel boc gros. Preu: 6.000 euros. Algú va dir a l'acompanyant "qui compra aquesta pallassada?", comentari que va desconcentrar de la contemplació de l'escultura a un parell d'esnobs (possibles compradors?) i que, enutjats, amb els ulls li projectaven un raig làser amb la paraula "ignorant". 

Aquests entesos potser venien del reconegut SFMOMA, el Museu d'Art Modern de San Francisco, a Califòrnia. Allí, dos nois de 16 i 17 anys es van preguntar què dimonis d'art és un peluix embolicat en un llençol gris, composició que remiraven sense que els aflorés cap impressió, ni bona ni dolenta. I posats a prendre el pèl, van col·locar unes ulleres ben normals a terra, prop de la paret, amb un cartell informatiu com els del museu. Volien experimentar com reaccionaria el públic amb la seva improvisada obra d'art. Es van quedar estupefactes. La gent s'hi fixava amb atenció i en dos dies la foto que havien fet es va reenviar 45.000 vegades a Twitter i rebut 36.000 "m'agrada". Un d'ells va fer un sol comentari: o ha fet gràcia o qüestiono la meva fe en la humanitat.