Vagi per endavant que allò que interpretem com a paisatge mai no és immutable. Avui, per exemple, reivindiquem l'alt valor que tenen les cabanes de volta i les espones de pedra seca, elements lligats indissociablement a la transformació del paisatge per l'expansió del cultiu de l'olivera. Des dels inicis dels temps, cada època modela l'entorn en funció de necessitats socials i econòmiques -fenòmens naturals a banda-, però hi ha transformacions i transformacions.

Si les que van farcir la comarca de construccions de pedra seca eren harmonioses amb l'entorn, fetes amb elements naturals, amb les mans dels propis habitants, amb tècniques de coneixement popular, fins al punt que han generat identitat, les que estem veient últimament són radicalment diferents: grans moviments de terres, eliminació d'intervencions anteriors com les que anomenàvem, desplegament de grans estructures artificials i tot plegat per interessos sovint aliens a la gent del territori. Ho veiem en l'àmbit de la generació i transport d'energia, com també en el model agrari. Grans empreses, uniformització i la comarca com a simple escenari.

Pot arribar a generar identitat, això? Són transformacions harmonioses que, d'aquí a unes dècades, podrem valorar com a patrimoni a defensar? Difícilment. És més, són compatibles amb el que avui sí que considerem, per ampli consens, patrimoni i identitat? En alguns casos, el desplegament d'un model suposa l'anorreament de l'altre, i la disjuntiva obliga a posicionar-se. Com a centre d'estudis que té la defensa del patrimoni i la cultura un dels eixos de treball, així ho hem fet i farem.