Els resultats de les eleccions municipals han deixat, arreu, un panorama polític bastant fragmentat que ha obligat, d'una banda, a molts pactes i, de l'altra, a la proclamació d'alcaldes que sense tenir majoria encapçalaven les llistes més votades.  La llei electoral municipal, a diferència de la que regeix en altres àmbits permet que, si en una primera votació, cap candidat aconsegueix la majoria absoluta de la corporació, automàticament passa a ser elegit alcalde el cap de la llista més votada en les eleccions. Això facilita que no hi hagi interinitat en els governs locals, però obliga a pactes posteriors, estables o puntuals per aprovar, no només el cartipàs, els pressupostos, ordenances fiscals, plans urbanístics, etc., sinó també moltes altres decisions que necessiten l'acord del ple.

Crec que un canvi de la llei en el sentit que automàticament es proclami alcalde el cap de la llista més votada no és la millor solució en un sistema electoral proporcional com el nostre, sobretot quan es presenten més de dues candidatures, ja que moltes vegades les que queden en segon, tercer o quart lloc, juntes, representen molts més vots i regidors que la primera. Per tant, és legítim i igualment democràtic que mitjançant acords entre aquestes forces s'obtingui el govern local.

Els pactes formen part i, pel que sembla cada vegada més, de la pràctica política en la configuració dels governs municipals, nacionals o estatals. Per això convé entendre i acceptar que els acords, els pactes i les coalicions formen part de la normalitat democràtica i més si són fruit d'una negociació i un diàleg franc, obert i transparent, amb objectius ben definits i amb resultats públics i contrastables.

Penso que la força més votada i sense majoria ha de ser la primera a iniciar els contactes amb les que li siguin més properes per intentar assolir-la. O, com a mínim, per negociar abstencions que dificultin una alternativa. Si això no és possible, les segones o terceres forces tenen perfecta legitimitat per cercar altres opcions que puguin garantir l'estabilitat dels governs locals.

En aquesta línia, tots els partits fan de la necessitat virtut. A la Generalitat governa en solitari la segona força política del Parlament. En ajuntaments i diputacions, en el passat i ara, hem pogut comprovar que es produeixen pactes de tots els colors. I el que estigui lliure de "pecat" que llenci la primera pedra! El que no podem fer és criticar aquells que no ens agraden i beneir els que ens van bé. 

Tots som conscients que les eleccions democràtiques, a més de legitimació i representació, el que pretenen és configurar governs. Els partits, quan s'hi presenten, aspiren a obtenir una majoria per governar o bé aconseguir una posició que els hi deixi participar.  

Els programes i les propostes polítiques es materialitzen des dels governs i l'obligació de qualsevol dels seus responsables és aconseguir els suports directes o els indirectes que li permetin portar a la pràctica els compromisos presos amb els seus electors. El més important en els pactes és que es fixin objectius concrets, amb horitzons temporals per executar les propostes i que hi hagi una informació clara i sincera a la ciutadania sobre els acords a què s'ha arribat.

Per això no podem caure en el parany que ens posen, amb la voluntat de desacreditar la política, els grups antidemocràtics i sumar-nos a la seva irresponsable afirmació que els partits només busquen governar i que per fer-ho pacten amb qui sigui. És possible que hi pugui haver algun cas, però generalment no és així i seria convenient conèixer també les cessions, renúncies i la generositat que hi ha en molts d'ells.  

De vegades ens queixem quan la pugna i confrontació entre els partits és dura, perquè allunya els ciutadans de la política i, en canvi, quan es produeixen negociacions i acords entre les mateixes forces, només hi volem veure interès per aconseguir o conservar el poder. Els conflictes democràtics es resolen parlant i, si això es fa, a tots ens hauria de satisfer.