“Aquell qui té la casa de vidre no li convé tirar pedres als veïns." Als que viuen en una casa de vidre els inquieta el que veuen els altres, interpreten el seu propi personatge, fins i tot sobreactuen perquè necessiten la validació social. En poques paraules, quan un governant es transforma en actor, els seus peus de fang es baden i comprova que adversaris i companys tenien la rancúnia ben guardada al celler, fresca i viva. La teatralitat és una disfressa de la persona pública, ja sigui president d'una petita cooperativa del camp o alcalde d'una gran ciutat. Per aquí comença l'ofec dels falsos líders.

La manipulació és un supermercat on el màrqueting de les mitges veritats i la tafaneria poden ser més rendibles que l'ètica o els principis. Aquella frase "diuen que..." és una mala compra, perquè qui la pronuncia, a més de ser un malparit, es carrega de feina ja que estarà obligat a mantenir aquesta maledicència i a perjurar que altres han dit el mateix. Fixeu-vos també en un concepte contundent d'aquest mercadeig: una mentida es pot convertir en "notícia certa" quan sorgeix un detall circumstancial que la fa creïble.

Amb l'aval de tenir una edat en la qual l'actitud d'algunes persones et recorden el comportament d'altres, puc dir que he conegut voluntariosos aspirants a càrrecs polítics que portaven anys escombrant la pista de ball i arreplegant cadires, confiats que es premiaria la seva vàlua, o com a mínim la seva lleialtat, quan un desafortunat esdeveniment els condemna a continuar escombrant i arreplegant cadires. Dolguts, és ben fàcil sospesar les pedres que amb els anys han guardat a la butxaca... o desterrar la devoció al seu partit per acaronar el desig de dedicar-se a una altra cosa... o confiar a aconseguir un premi menor de la "pedrera" de càrrecs. El refús d'allò que esperaven agafa gust de sarcasme que aviat es convertirà en victimisme; aprenen de mala gana que el reconeixement dels èxits dura poc i que l'expiació dels errors dura anys.

Ben pensat és estúpid honrar un adversari dedicant-li pensaments de rancúnia. No oblidem, però, que un antagonista pot ser una persona molt franca de qui pots aprendre alguna cosa i així, sense desitjar-ho cap dels dos, et pot fer més savi. Tots coneixem gent que se sent intranquil·la per causa del futur immediat en aparença fràgil i vidriós, perceben un entorn superficial i que l'economia familiar depèn més de la discrecionalitat de l'euríbor que del seu esforç. Sí, la nostra societat no ens dona certeses. Els pensadors més abstractes parlen d'èpoques en la nostra vida en què succeeixen girs inevitables del destí i per aquest motiu categòric som exactament com som. L'experiència ens diu que la solució de qualsevol problema comença per la voluntat de fer.

Determinades ideologies tenen el seu espai natural parapetat dins de grans búnquers de vidre, necessiten mostrar una combativitat constant..., estan incòmodes quan els elegeixen per gestionar. Saben per experiència que qualsevol intent de canvi social pot acabar generant l'efecte contrari. És el dimoni de la perversitat que escrivia Allan Poe. 

La petita política d'alguns partits s'alimenta de problemes, millor dit, els han de menester per prosperar, perquè el populisme encoratja i llueix, però quan vol passar a l'acció s'indigesta i pot ser tan calamitós com una casa de vidre envoltada d'adversaris amb pedres a la mà. El català Estanislau Figueres, que fou el primer president de la República Espanyola, abans de dimitir va llençar aquesta exclamació al Consell de Ministres que presidia: "Senyors, ja no aguanto més! N'estic fins als collons de tots nosaltres!"