Ja hem superat el desassossec de la platja, sortir a prendre alguna cosa a terrasses atapeïdes de "guiris" llepant un gelat, hem resistit el rebombori de "reggaeton", la calor enganxosa, la gent que fa crits pel mòbil... és el neguit de l'estiueig, són les vacances. Una bona estratègia seria anar a un lloc muntanyenc o esperar els preuats dies de tardor per gaudir de la calma, però... 

L'estiu és un bon temps per a les reunions familiars amb l'excusa d'assaborir una paella que cuineja el manetes de guàrdia, generalment un cunyat aficionat al futbol, que porta el títol genèric "per llepar-se els dits"... Pobres de nosaltres. L'astúcia més recomanable és dinar en un restaurant conegut, que si bé pot ser car, almenys ens estalviem d'elogiar les habilitats culinàries del senyor cunyat mentre busquem dissimuladament un parell d'Almax.  

Aquests plantejaments familiars de fet mostren un tarannà seràfic, sense cap malignitat..., però vigileu perquè l'àpat pot encobrir una maquinació perversa. A l'acabar les postres és habitual prendre el cafè i preparar-se per a una estona de tertúlia..., però no. De cop la cunyada ens descobreix el parany, l'emboscada, la sinuositat: "Voleu veure les fotos de les nostres vacances? Segur que us agraden." Ja hem begut oli, era això! Immediatament, apareix a la seva mà un mòbil o una tauleta, per iniciar l'inacabable i persistent reportatge fotogràfic de la seva aventura estiuenca a Marina d'Or, a Cancun, o a la Rivera Maia... que engalanaran amb enginyosos comentaris sense cap gràcia. Els molt traïdors sempre procuren fer-se perdonar: "Voleu un altre cafè, un tall més de pastís, una copeta..." però és aquí on s'han disparat un tret al peu i tot per no recordar les paraules de Sant Agustí: "Alguns s'obstinen amb els seus desitjos, no per bons sinó per seus".

La nostra jugada d'escac a la cunyada segurament provocaria l'enveja i l'admiració del gran mestre Kaspàrov: "Sí, gràcies, prendré un altre cafè... per casualitat no tindríeu pas un licor d'herbes o una beguda típica d'algun lloc que vàreu visitar?" Resposta: "I tant!, precisament abans de tornar vam comprar unes ampolletes amb aiguardent estomacal de grosella de Tahití, pell de banana, coco fermentat i extracte de papaia". Reacció entusiasta: "Aquest, aquest!" Si no en van comprar cap, segurament tindran Aromes de Montserrat o com a mínim ratafia de nous.  

Cal paladejar-lo amb un cert delit, mentre miserablement diem que assaborint-lo ens sembla olorar els cocoters de la platja... o els matolls del bosc de Montserrat. Minuts després toca anar al lavabo una bona estona, estirar la cadena dos o tres cops i mullar-se la cara. Ara ja ets el centre de l'atenció... dius que sí, que estàs bé, que solament és una molèstia... ja se sap, els licors vegetals tenen aquestes coses. L'acte següent serà demanar a la cunyada una bossa de plàstic... per si calgués... La teva dona, que ha captat aquest enroc al flanc de dama, dirà que no tens edat per menjar i beure com un xaval, tot insistint a marxar cap a casa, cosa que faràs forçat, de mala gana... dissimulant un somriure de hiena. 
Hi ha el perill que els cunyats viatgers s'adonin de la teva jugada i que acaronin una venjança freda i molt refinada. El temps passa, reflexionen i potser decideixen fer un tast del beuratge obtingut de les groselles de Tahití -o dels matolls de Montserrat- que resulta ser tan inofensiu com l'aigua de litines. La seva primera reacció serà preparar-ne una de grossa estil Pimpinella... per evolucionar posteriorment cap a la mordacitat d'una reflexió més cruel: "Enganyar al que enganya és molt divertit".  

Per això us dic que cal vigilar després de la sobretaula del dinar de Nadal i de Sant Esteve. Són conjuntures providencials per fer-nos escoltar el llarg i malèfic concert de flauta, o de violí, perpetrat per la jove neboda que, oh!, prodigi, és capaç d'executar el més florit d'Amaral i tot el repertori de Festa Major d'Els Pets. Amb això estaríem indefectiblement acorralats i perduts... però si us ve al cap alguna jugada d'evasió, feu-me-la saber. Gràcies.