La Societat General d’Autors d’Espanya (SGAE) porta anys d’aferrissada batalla en defensa de la propietat intel·lectual dels seus socis. A la pràctica, aquesta lluita es concreta contra tota forma de gaudi gratuït de qualsevol obra musical, cinematogràfica, literària o de la mena d’art que sigui. I més específicament, contra la descàrrega lliure d’obres audiovisuals a través d’Internet. La SGAE, amb el vistiplau implícit dels governants, no té cap mena de mania a abusar d’allò que la llei li confereix. I així, fa pagar drets d’autor a les emissores de ràdio que emeten música, i a les perruqueries que posen la ràdio.

Per altra banda, llegeixo amb astorament que, al País Valencià, s’està generalitzant el fenomen que la gent de ciutats i pobles se’n va als camps i horts a proveir-se de mandarines i trumfes, de tomàquets i llimones. La crisi no fa sinó aguditzar aquesta pràctica il·legal.

Aquest panorama, doncs, dibuixa un escenari del campi-qui-pugui. Si vols escoltar el darrer èxit dels Estopa, et tocarà pagar. En canvi, si vols menjar bons productes naturals, només et cal anar al tros i pispar allò que et vingui de gust.

Arribarem a tenir lladres d’olives i de raïm, a les Garrigues? Algú es creurà amb llibertat per furtar un garrí o un cistell de pomes? Ara ja passa amb els boscos, on gent d’allò més diversa trepitja, embruta i desgracia el paisatge, moltes vegades de propietat privada. Al Pirineu, n’hi ha que desmunten esglesioles per decorar els seus jardins. Tremolo només de pensar què pot passar el dia que descobreixin que la nostra comarca és rica en pedra escairada a marges i cabanes i on, a més, pots aprofitar per fer-te amb mig saquet d’ametlles per torrar.