El precedent històric de Wikileaks, en boca de tots els diaris, és conegut sota el nom dels papers del Pentàgon. Corria l’any 1971 quan un analista d’intel·ligència va aconseguir publicar al New York Times, un informe secret sobre la guerra del Vietnam. Durant mesos, Daniel Ellsberg i un amic seu van aconseguir fotocopiar 7.000 documents classificats. Aquella gesta va establir un abans i un després en el món de la premsa. Què ha canviat des de llavors? Essencialment l’escala de les filtracions. Imaginem Ellsberg intentant fotocopiar els 250.000 cables diplomàtics que ha aconseguit Wikileaks. O els 400.000 documents sobre la guerra d’Iraq. El suport digital, el CD o llapis USB de l’informant del cablegate, Bradley Manning, converteix en trivial el procés de còpia.

Una anàlisi més en profunditat ens farà adonar dels profunds canvis inherents a l’era digital i que fonamenten els bastiments conceptuals d’aquest nou escenari mediàtic. Des de les petites empreses fins a les multinacionals, pràcticament ningú ha pogut renunciar a l’aparició de les xarxes de telecomunicacions. Com més flexibles i deslocalitzades són les organitzacions, més informació han de produir. De forma més intensiva i ràpida ha de circular. Paradoxalment, els ens més proclius a disposar de dades reservades, com l’exèrcit o els bancs, depenen críticament de l’acció de compartir. El factor temps resulta vital en les seves operacions i, per tant, la seva efectivitat es veu greument afectada si no es disposa d’un accés àgil a grans volums d’informació. Dins d’aquest nou esquema de treball, no resulta gens fàcil delimitar qui disposa de privilegis d’accés. No es pot reduir fàcilment el nombre d’individus que poden realitzar consultes a les bases de dades sense comprometre novament l’eficàcia del sistema. I la virtualitat desdibuixa les fronteres físiques de les organitzacions. Es pot treballar des de qualsevol punt de la geografia, només cal disposar d’una connexió a la xarxa. D’altra banda, hi ha factors sociològics que poden multiplicar el nombre de persones que presentin vocació d’informants. Si dins d’una organització hi ha molta distància entre allò que es diu en públic i allò que es fa realment, és una invitació directa a donar a conèixer als mitjans informació sensible. Quan els portaveus dels exèrcits esgrimeixen metàfores com operacions militars quirúrgiques, es crea una dicotomia difícil de salvar. Perquè la guerra al segle XXI no és cap mecanisme de precisió, segueix sent una atrocitat. Les xifres de morts de civils innocents, tan desaforades, insulten el sentit comú. Wikileaks ha aportat una confiança inusual als informants. Actuen d’intermediaris independents de les esferes de poder. Faciliten una plataforma de comunicació anònima a través de la criptografia i altres usos avançats de les TIC. En resum, es planteja un escenari on serà difícil evitar filtracions a gran escala, ja que es crea un dilema entre la necessitat de compartir informació i el seu control.