Hi ha quelcom de sant Francesc d'Assís que no saps ben bé què és ni com definir-ho, però que captiva i atrau. Potser la seva manera senzilla i pobra d'anar pel món i de transmetre una alegria innocent, que lliga amb alguna cosa profunda del cor de l'home. Molts l'han imaginat cantant i ballant enmig de prats de roselles flairoses en una mena de primavera sense fi. La veritat és, però, que l'acompanyava una estranya melangia tothora, un enyor pregon que responia a una crida molt certa que venia de l'Altíssim. Moltes vegades els frares l'havien trobat plorant i no pas d'alegria. Es lamentava dient: "És que l'Amor no és estimat", una frase que hauria de donar peu a molta reflexió. 

Tornant de Roma, on havia contemplat les relíquies de la menjadora de Betlem, custodiades a Santa Maria la Major, s'aturà a Greccio. D'això, enguany, la nit de Nadal, en farà 800 anys exactes. La vall de Rieti li recordava molt Terra Santa i li vingué la inspiració de reproduir el naixement de Jesús, enmig de la pobresa. Ajudat per un amic seu, de nom Joan, i amb la col·laboració de la gent del poble, va muntar una missa en una cova, que adaptaren talment com si es tractés de l'establia. Hi van posar palla, bous i mula i, en lloc d'un altar, hi col·locaren la menjadora, on el pa eucarístic va permetre de reviure un nou "naixement" de Jesús, enmig de la pudor dels fems i del fred de la nit. Així va fer-se el primer pessebre vivent de la història, tradició preciosa que ha trobat, a casa nostra, arrelament. Qui ha conegut l'Amor només pot desitjar una cosa: que l'Amor sigui conegut, és a dir, estimat. Hi ha qui, aquest Nadal, el passarà sota el terror decidit en despatxos escalfats per ventres satisfets, curulls de venjança. L'únic consol, enmig de la barbàrie humana, que se m'acut és saber que Déu va voler venir pobre, amenaçat, sense papers. Tant de bo que l'any que està a punt de començar poguéssim dir "l'Amor és estimat". Tant de bo...