Els que viuen de les responsabilitats haurien d'explicar el que han fet fins ara per evitar que explotin problemes tan greus com la sequera, per no esmentar el rosari d'errors que tots coneixem. Paguem, i no pas poc, per tenir gestors eficaços i proactius que vetllin perquè les coses es facin bé. Hi ha malauradament una absència de compromisos: bona part dels organismes i persones que haurien de treballar per a la nostra prosperitat van amb romanços i mitges veritats..., simplement "ens venen la moto".

En els anys en què la democràcia feia el rodatge intuíem on s'amagava el futur i era un orgull, una esperança, viure el naixement de l'endemà amb una passió identitària. Et podien atapeir amb tecnicismes polítics, econòmics... i escoltàvem complaguts com nens aplicats, perquè teníem fe en la nostra voluntat i en aquells dirigents. Amb els anys hem comprovat que en política importa més el funeral que el mort, i els "venedors de motos" han après un fet providencial per als seus interessos: les mentides i les mitges veritats es mengen unes a les altres.  

És greu el que passa amb les esquerdes del que són parets mestres productives, culturals i de generositat ben entesa. Quan el present decep, la força del passat brilla: a la generació que durant tants anys vàrem espènyer el país encara ens queda prou raonament i estem cansats d'escoltar prèdiques. Sembla també que els llunyans organismes comunitaris han creat illes de benestar per a ells sols, amb bon sou i per a tota la vida. Escrivia Santiago Rusiñol que és més fàcil enredar els homes de mil en mil que d'un en un. 

Tot plegat és molt infantil, fins i tot sembla que en els mitjans de comunicació està de moda la mediocritat i que augmentin la nòmina de personal amb ximplets que acumulen ocurrències. Un dia veiem autèntics mestres i l'altre un espectacle de desgavells i embolics. Res és nou. Em recorda aquell model ben còmic de confusió intel·lectual del lerrouxista Joan Pich i Pon, que fou alcalde de Barcelona l'any 1935. Confonia públicament sifilític amb filatèlic i es pensava que el caviar era ous de centurió... entre altres pífies. Però no era ni de bon tros un home llastimós. A Barcelona, al número 9 de la plaça de Catalunya, veureu un magnífic edifici de l'arquitecte Puig i Cadafalch..., encarregat precisament per l'industrial i polític Joan Pich i Pon.

Permeteu-me finalitzar amb una rialla gràcies al singular enginy de dos polítics. Explica Lluís Carandell que quan el líder de la dreta Gil Robles acabava de pronunciar el seu discurs en el Congrés l'any 1934, des de l'oposició un diputat burleta crida: "El senyor Gil Robles és d'aquells que encara porten calçotets de seda!" Escarni, cridòria i rebombori a dojo. Quan l'ambient es va calmar, Gil Robles el respongué tranquil·lament des de la tribuna: "Senyor diputat, no sabia pas que la seva muller fos tan indiscreta..." L'aplaudiment i les rialles van durar molt temps... de part d'uns i d'altres.

La segona mostra d'enginy, prou coneguda, és d'un home mordaç i elegant, Winston Churchill. En una sessió de la Cambra dels Comuns, la sempre combativa Lady Astor es dirigí a ell dient-li: "Senyor Churchill, si vostè fos el meu marit li posaria verí al te". Sir Winston li respongué amb tota la serenor: "Senyora, si vostè fos la meva dona, me'l beuria."