L’altre dia vaig topar amb un dels nostres dirigents locals que lluïa orgullós una samarreta en favor del decreixement. No vaig discutir-hi perquè és una opció tan legítima com, a parer meu, errònia, si bé jo propugno un creixement més qualitatiu que no pas quantitatiu. Ara bé, donant un tomb per la banda del terme que, tot i poder-se regar amb el Canal Segarra-Garrigues, segueix essent d'estricte secà, em vaig adonar que molts borgencs han decidit fer-l'hi cas.

Vaig agafar un camí d'aquests que van d'oest a est sortint del poble en direcció Cervià, i el panorama era desolador. Un autèntic paradís del decreixement: ametllers morts barrejats amb altres sense esporgar, oliveres assilvestrades, matolls, coscolls, sembrats escanyats, erms eixuts i, de tant en tant, alguna plantació d'olivers joves sense reg de degoteig. Tot plegat constituïa un panorama més aviat desolador i que induïa a pensar que, a banda de les subvencions de la UE, a les llenques de terra a banda i banda del camí no s'hi collirà res. Davant d'aquest escenari, a parer meu decebedor, em vaig preguntar: per a això les administracions han invertit un fotimer d'euros sorgits dels impostos de tots? Per a això vam estar tants anys reclamant el canal i planyent-nos que ens tenien marginats i condemnats al despoblament. 

Recordo perfectament que quan era diputat al Parlament i la Generalitat va donar el darrer i definitiu impuls a les obres del Canal i al pantà de l'Albagés, vaig pensar que s'encetava una etapa engrescadora per la comarca. Estava content per la prosperitat que podia aportar al Canal i d'haver-hi contribuït, poc o molt, si bé només vaig fer que complir amb el meu deure i altres de més influents hi van fer més que jo. En canvi, avui, em plantejo si els nostres pagesos seran capaços de traure'n profit o bé només servirà perquè acabin venent les finques, a més bon preu, a grups d'inversió forans que ara, amb les expectatives de reg, s'hi estan abocant.

Ja sé que el Canal ha arribat quan la comarca estava envellida i descapitalitzada després de decennis d'economia de secà ruïnosa. I sé, també que els fills, abans de llençar-se a invertir per instal·lar el reg i fer noves plantacions modernes, prefereixen ser  mossos, bombers o agents forestals i hi tenen tot el dret. Ara bé, si la societat garriguenca no reacciona per tal d'impulsar una nova fornada d'empresaris agrícoles i ramaders, anem de pet a un nou repartiment de la terra. Un repartiment que pot menar a què el capital forà la compri, en tragui uns beneficis que ves a saber on faran cap i a la comarca hi restin només els sous  d'uns quants peons (i tant de bo poguessin treballar-hi tot l'any) i d'un grapat d'encarregats que, amb una mica de sort, potser residiran a les nostres poblacions.

Mentre el film Alcarràs evoca amb nostàlgia una pagesia que avui ja és testimonial (i cal agrair-li a la C. Simon que els hagi homenatjat) els regs amb degoteig, atès el canvi climàtic que abocarà els secans a acollir espècies protegides improductives, tenen més futur que mai. Si això hi afegim que el preu de la terra segueix essent assequible i que produïm tanta energia renovable com gastem, el futur podria esdevenir esplendorós. Ara bé, calen dos factors que reconec que escassegen. Un, és les ganes d'emprendre i arriscar-se i la visió empresarial. L'altre, és la gran quantitat de capital que s'ha d'invertir, perquè avui amb les plantacions de fa trenta anys necessàries per guanyar-se la vida no n'hi ha ni per començar.