Semblava, després del desastre de la II Guerra Mundial, que el nazisme i el feixisme s'havien enviat a l'abocador de la història. Més endavant, amb el fracàs del comunisme materialitzat en el desmembrament de l'URSS i l'enfonsament del Teló d'Acer, s'obria una nova etapa on tot feia pensar que la defensa de la democràcia, els drets humans i una economia social de mercat serien objectius comuns i compartits per la majoria de les societats avançades.

L'Europa democràtica sorgida després del conflicte va reconstruir-se a partir d'uns consensos bàsics: la defensa dels drets humans expressats en la declaració de l'ONU de 1948, la creació d'un estat del benestar, on estiguessin garantits a tots els ciutadans l'accés als serveis essencials (l'educació, les pensions, la sanitat, etc.) i la implantació d'una fiscalitat progressiva que permetés desenvolupar aquestes polítiques. Els dos grans partits que governaren els diferents països, la democràcia cristiana i la socialdemocràcia, hi van tenir un parer decisiu i, durant dècades, Europa va gaudir de pau i prosperitat com mai havia tingut. La creació del Mercat Comú, després la CEE i finalment la Unió Europea en donen un testimoni fefaent. 

Durant els anys 80 del segle passat, amb els governs de Donald Reagan als EUA i de Margaret Thatcher al Regne Unit, aquest pacte no escrit va començar a trontollar. El neoliberalisme fou crític amb el paper dels estats en l'economia i la distribució de la riquesa, proposava la desregulació dels mercats, la privatització de les empreses públiques i la reducció del paper dels sindicats. El seu lema era "menys estat" i pretenia de manera sibil·lina deixar en mans del mercat la prestació dels serveis que ofereix de manera universal l'estat del benestar. La ciutadania europea no va escoltar aquests cants de sirena i, amb dificultats i certs retrocessos, ha consolidat un model de societat i de serveis públics que, tot i les alternances polítiques, ha estat vigent fins ara.

Darrerament, però, les pitjors pors tornen a circular per Europa i el món. Aprofitant les tensions internacionals, amb guerres obertes i latents al costat de casa, l'augment de les migracions generades per les desigualtats econòmiques i socials, els temors davant el desdibuixament de la nostra identitat cultural i religiosa, la preocupació pel canvi climàtic, la desconfiança en la política, el fals discurs sobre l'augment de la inseguretat ciutadana, l'increment provocat de la xenofòbia, del racisme i l'homofòbia... al costat d'una hàbil utilització de les xarxes socials per difondre tota mena de mentides, anomenades "veritats alternatives" han donat peu a un espectacular creixement de l'extrema dreta en països on semblava que això no seria possible. 

Aquest fenomen, que afecta arreu, preocupa molt més a Europa, que ha estat, per una banda, el bressol de la democràcia en el món, però també que va patir la primera meitat del segle passat, el flagell del nazisme i del feixisme i que, per tant, coneix directament allò que pretén, que no és altra cosa que la desaparició de la democràcia representativa i la creació d'un estat totalitari on no tenen cabuda aquells que són diferents per qualsevol circumstància. 

Utilitzant el sistema democràtic, que per l'altre costat es volen carregar, l'extrema dreta, amb el suport moltes vegades de la dreta tradicional, ha aconseguit governar en diversos països d'Europa i del món. A Espanya ho fa en algunes comunitats autònomes de la mà del PP.  Ara la seva aspiració és tenir un paper decisiu en el proper Parlament Europeu. Ja sabem quin és el seu objectiu i on governen l'apliquen. El passat diumenge, a Madrid, els vam poder veure i conèixer una mica més. No s'amaguen de qui són i què pretenen. Per això la nostra obligació com a demòcrates és explicar a la ciutadania qui són i aturar-los. L'expresident italià Sandro Pertini, va dir una frase que em sembla molt pertinent en els moments que vivim: "Totes les idees són respectables, el feixisme no, perquè no és una idea, és la mort de totes les idees".