Els ciutadans esperen que després dels processos electorals es constitueixi, el més aviat possible, un govern que respongui a una majoria parlamentària el més sòlida i homogènia possibles.
Quan no existeixen majories absolutes, i el nostre sistema electoral ho fa cada vegada més difícil, li pertoca governar a qui obtingui, mitjançant pactes i acords, el suport parlamentari més ampli o, com a mínim, que obtingui més vots favorables que contraris en la investidura.
En els comicis del 12 de maig el PSC va obtenir més vots i escons que qualsevol altre grup, però sense majoria. En funció d'aquests resultats el seu líder i candidat a President de la Generalitat Salvador Illa, té l'obligació política de cercar els acords amb les forces polítiques més properes per anar el més aviat possible al debat d'investidura.
Amb l'actual composició del Parlament no hi ha cap altra alternativa possible. Això ho saben tots els grups parlamentaris i, especialment, la segona força JuntsxC que, desprès de trencar el pacte de govern amb ERC la passada legislatura, és conscient que no disposa de suport suficient, ni ressuscitant el fracassat pacte amb ERC i la CUP, per aconseguir la investidura del seu candidat ja que ara la suma de tots ells només és de 59 escons.
La proposta del candidat del PSC és clara: un pacte de govern entre PSC, ERC i Comuns que disposaria de 68 escons. Si l'oferta fracassa estem abocats a noves eleccions el proper mes d'octubre.
Ara bé aquesta opció seria dolenta pels mateixos partits que la provoquen, però sobretot ho seria per Catalunya que porta massa temps sense govern i sense afrontar els reptes que tenim com a societat.
Tots els estudis d'opinió, públics i privats, indiquen que en el supòsit de repetició electoral es produirien resultats molt similars. Cal tenir present que, en les cinc darreres eleccions que hem tingut, dues al Parlament de Catalunya, les municipals, les Generals i les Europees el PSC ha estat la força més votada.
Les preguntes que ara ens hem de fer son: Val la pena condemnar tota la ciutadania a noves eleccions i allargar més la provisionalitat d'un govern que tothom sap que no podrà continuar amb la forma actual? És raonable que tot el país estigui pendent de l'estratègia de Puigdemont, per debilitar encara més ERC i liderar l'espai independentista? És prudent encetar una nova etapa de confrontació dins de Catalunya i amb l'Estat, quan les mesures impulsades pel govern socialista, amb les dificultats i incomprensions de tots conegudes: els indults, l'amnistia i la taula de diàleg entre governs, han millorat la convivència i han tornat a l'àmbit de la política les discrepàncies que mai s'havien de judicialitzar?
Els problemes que tenim davant son complexes i han de formar part dels objectius que es fixi el nou govern i respecte els quals crec que hi pot haver coincidències bàsiques entre les forces progressistes: Una política integral per fer front a la sequera estructural associada al canvi climàtic. Abordar les prioritats estratègiques en infraestructures, com el corredor mediterrani, l'ampliació de l'aeroport de BCN, el Quart Cinturó, els nous regadius o les dessaladores. La planificació per adaptar els serveis públics sanitaris, educatius i assistencials a la nova realitat demogràfica del país i respondre al repte que planteja la Catalunya dels vuit milions d'habitants. Recuperar el retard que portem acumulat en el camp de les energies renovables. Donar respostes efectives per l'accés a l'habitatge, especialment dels joves. Modificar la política educativa amb visió de futur, tot adaptant-la a les necessitats canviants d'un món que evoluciona constantment. Negociar un nou sistema de finançament de l'autogovern de Catalunya, redefinint també el model de finançament autonòmic.
Per tot això fa falta, estabilitat política i institucional i pensar a mig i llarg termini. No podem perdre més temps. Repetir eleccions seria un fracàs que, sobretot, pagaria una ciutadania que no s'ho mereix.