Vàrem passar del tricicle infantil a pedalar asseguts en una lluent bicicleta, en el meu cas obsequi dels indulgents reis mags, amb dues rodes principals i dues d'auxiliars anomenades "rodetes", que ens ajudaven a no caure. En aquella època el cicle vital era més taxatiu, passàvem de la infantesa a l'edat adulta en menys temps fins a debutar en una joventut carregada d'obligacions i de responsabilitats. Érem grans més aviat.

L'edat avança lleugera i crea en nosaltres una nova rodeta molt peculiar a la qual no donem gaire valor: és simplement deixar descansar el cervell de tant en tant, no pensar en res. Com si fos de la bici, és imprescindible per al nostre equilibri i no hi ha cap motiu per combatre la treva anímica com si fos un pervers enemic... que cada un s'ho enginyi com pugui per esborrar una estona les cabòries i els dubtes, perquè als maldecaps els agrada insistir i procuren que un ensopegui amb ell mateix. 

Les persones grans que a cops d'experiència aconseguim estructurar un pensament pràctic hem après a tractar amb els neguits invisibles, però és que a més sense saber-ho hem fet obres i ara ja tenim una nova habitació al seny... sí, una habitació deserta, una illa de repòs, un habitacle buit apartat dels judicis, dels desagraïments, del desassossec, del temor a la decrepitud, de les preocupacions... hi ha un lloc al cervell on no cal decidir, ni pensar, ni penedir-se, ni culpar-se de res, ni plorar... un lloc on podem convertir-nos en protagonistes que tornen de tot, sense res a perdre ni res a demostrar. En podríem dir la casa de l'ànima.

Quan sumem encara més anys, ens adonem que dins aquesta habitació que suposàvem erma i solitària, sota la llum de la claraboia, hi trobem una antiga calaixera de bona fusta de noguera, sí, d'aquelles que eren tan usuals. Segurament com en les rodetes, mai no ens hem fixat en els valuosos que poden ser els suports fins que la vida ens impacta amb una cruel sotragada que fa trontollar tot el que som. 

En els seus calaixos, que mai no perden la suau olor de casa, guardem preuats records del temps, recordances que poden ser més engrescadores que el futur. Quina pau deixar fora els raonaments nocius, entrar en aquesta habitació i obrir el primer calaix, el de les fotografies... però el més xocant és que totes les fotos ens porten a vivències d'antany d'una forma sorprenentment neta i precisa.

Hem après també que el benestar se l'ha de crear un mateix... fins i tot pot ser indispensable tenir fe. Per a molts la rodeta més valuosa d'aquesta bici és la religió. Ho definia perfectament un pensador anglès: el que té fe mai no està sol. Sembla que la fe connecti el teu pensament amb una veu interior... et sents acompanyat i això té un gran poder guaridor. Però la divinitat i el dimoni, que són més vells que nosaltres, comparteixen dues regles d'or: la primera diu que la majoria de preocupacions es resolen soles i la segona que a la felicitat la mana la salut.

El temps que passa, la vellesa... A mi em desconcerta un ésser viu, una medusa amb un nom que ningú posaria a la seva filla: Turritopsis. El que fa extraordinari aquest animal és el fet biològic de ser l'única forma de vida coneguda que envelleix al revés, capgira el seu cicle; per dir-ho d'una forma planera, la Turritopsis quan arriba a vella retrocedeix al seu estat inicial, rejoveneix fins a la primera infància... torna a ser un nadó. Podem afirmar que si cap depredador no se la menja és immortal. En tot això em ve a la memòria una frase de Proust: "Estem massa disposats a creure que el present és l'únic estat possible de les coses."