A mitjan agost ens van convidar a casa d'uns amics. Volien dir-nos de primera mà una notícia important, en la qual estaria la filla gran. Tot i la sospita de què es tractava, hi vàrem anar amb posat innocent. Sí, la filla es casava. Una revelació que no fou sorpresa i van notar que el nostre posat de sobtada il·lusió era una mica postís. La sorpresa real vindria tot seguit. Ens van comunicar que de la cerimònia no sabien amb exactitud la data, ja que se celebraria cap al setembre o octubre de dos anys enllà. 

Per al jovent dos anys és una eternitat, però no voldria ser malastruc, així que em centraré en què ha arribat aquell moment d'alegria. De totes les bodes que he assistit, inclosa la meva, sempre he sentit curiositat al moment de "si algú és en desacord amb l'enllaç que ho digui ara o calli per sempre". En una de les bodes estava inquiet, no tant perquè, com a les pel·lícules, aparegués una dona cridant que el nuvi és casat amb mi i espero un fill seu, o que un home jura amor etern a la núvia i, posem-nos dramàtics, si es casa em tallo les venes aquí mateix. Més aviat patia per si un amic meu, i del nuvi, diria alguna frase graciosa. Un patiment que no era en va, donat que m'havia avisat amb l'enigmàtica frase de "a veure què fa la gent quan digui que estic casat amb ella (la núvia)".

El coneixia prou bé, s'havia passat més d'una hora al bar i, el pitjor de tot, era al meu costat. Crec que s'hauria atrevit a crear el rebombori, però de sobte es va tornar absent. Al final de la cerimònia em va mirar amb ulls perduts i només va pronunciar "S'ha acabat?" De segur que si hagués replicat al capellà, als ulls de molts dels assistents jo seria tan culpable com ell. M'haurien acusat de cooperador necessari: "per què l'has deixat dir?", o amb un fulminant retret "tu l'has burxat a fer la pallassada". El món és injust.