Quan he fet alguna mudança de casa l'he viscut com una malaltia, amb l'ànim ben fatigat. M'he adonat que guardava llibres, papers, roba i objectes diversos que algun dia m'havia semblat que calia conservar. La mudança ha esdevingut un sedàs que m'ha fet destriar allò que era útil del que no valia la pena seguir guardant. És així com m'he adonat que tot sovint he guardat objectes que he considerat necessaris per reconèixer més tard que només els havia fet servir una vegada o cap. Havia acumulat més del que em calia per viure.

Per què acumulem? Per què, per viure dignament, carreguem amb tant pes inútil, que ens fa sentir més fatigats del necessari? Em ve a la memòria un programa de ràdio: la gent confessava quins petits aparells de cuina tenia guardats en un racó d'armari que si un dia els havia semblat molt útils, ara s'estaven omplint de pols. També he pensat a vegades que els nòmades saben viure, amb només el necessari; les imatges dels mongols desmuntant les voluminoses tendes de pells per anar on el bestiar trobarà herba nova, són motiu per preguntar-me: què em seria suficient, quant de pes em caldria arrossegar per viure feliç.

"Només tenim una vida. Si multipliques les necessitats, gastes la vida per cobrir aquestes necessitats... El mercat ens ha fet compradors voraços, vivim per comprar i per pagar" (Pepe Mujica, expresident de l'Uruguai).

Recentment he llegit reflexions de Svend Brinkmann, psicòleg i filòsof danès, sobre "el plaer de perdre's (renunciar) alguna cosa" (JOMO= joy of missing out), com un model de vida més feliç, en lloc de "la por de perdre's alguna cosa" (FOMO= fear of missing out). Vivim fatigats, arrossegant el pes excessiu de molts desitjos; perquè volem posseir/comprar/viatjar desmesuradament.