Cançó de matinada fou una de les composicions més emblemàtiques de la Nova Cançó, un terròs de pagesia poètica que desperta la mirada fresca, un cant que celebra la tranquil·litat indiferent de les coses senzilles. Viure la terra és una ciència. Té capacitat emocional per transportar-nos: "La mula sua i el carro crida i l'home tanca els ulls i somia" ens contagia una alegria simple que rebutja que entrin dins nostre el que Oscar Wilde anomenava les llagues de la vida. Serrat la va compondre pocs mesos després de finalitzar els seus estudis a l'Escola d'Agricultura de Barcelona, fou un alumne estudiós, fins i tot exemplar. El disc es va publicar el 1967.

Ja ningú entonaria tan amablement les matinades fins que vuit anys després Lluís Llach canta Viatge a Ítaca, amb lletra del poeta Kavafis, enaltint la ventura d'un llarg camí a recórrer. "Ítaca t'ha donat un bell viatge, sense ella no hauries sortit". Precisament en aquells anys molts garriguencs vam sortir per treballar i estudiar a Barcelona. Recordo que alguns tornaven al poble com si evolucionessin d'una metamorfosi que els havia transformat miraculosament en uns "pantumaca", sort que la ximpleria els durà poc, perquè la vida de la capital va desconnectar aquesta generació de la forma de ser local, la que per a bé o per a mal conforma el nostre caràcter garriguenc. La majoria també fa anys que van regressar cap al seu bressol perquè la complexitat de viure a la gran ciutat disminueix la fascinació inicial o perquè l'esperança d'una vida millor lluny de casa pot ser punyent. Els que varen decidir quedar-se al poble van prosperar com a empresaris agrícoles i ramaders, altres foren impulsors del comerç, la construcció i la indústria... la veritable lliçó per a tots fou comprendre el limitat que era el nostre món i el gran que podia ser. 

Enmig de l'aldarull d'una ciutat es desenvolupa un caràcter més actiu i aprens que les conseqüències dels errors acostumen a durar. La gent que ara vivim immersos en la calma també necessitem una certa dosi de santa mortificació, requisit que resolen i acontenten els notables impostos que ens fan pagar, els capricis de la convivència d'on sempre sortim perjudicats els mateixos, i sofrir la penitència de l'encariment de les despeses diàries on la indignació és la pobra alternativa que ens deixen. Escrivia Paco Umbral que els deus no envien grans emissaris cavalcant en cavalls blancs: el destí sempre fa servir missatgers humils. Potser per això i encara que no ho sembli, malgrat les solemnes campanyes electorals, on es guanyen i perden eleccions és a les verduleries.

Cançó de matinada... les primeres hores del dia ens transmeten un sentiment de força, de calma, de reflexió i de viure l'esment de casa nostra. Garcia Lorca parlava de l'ànima adormida del paisatge... una cosa tan entranyable al nostre abast ens dona ganes de ser. Passejar pel terme, cultivar un petit hort, un jardí casolà o simplement les plantes del terrat, és un estímul vitamina, és l'esport verd. Tampoc no calen comparacions si un poble o la seva gent són millors que altres, ja ho deixà ben definit el poeta José Martí: en tot el món hi ha un sol infant preciós... i cada mare el té. El mateix passa amb la fidelitat a la terra perquè, volguda o no, és una identitat històrica comuna i una llavor del sentiment de pertinença. És la que tenim...  és la millor del món.

Però la comarca de les Garrigues és una mare cansada. Malgrat les penalitats, encara conserva aquella seducció d'antany, aquella màgia que de tant en tant sorgeix de matinada quan el cel fa viure la terra i ens permet creure en nosaltres i en la vida... no esperem que ens ho hagi de dir la veu tremolosa i trista d'un campanar.