Fa 375 milions d'anys un peix pulmonat va sortir de l'aigua: fou la primera adaptació del regne animal damunt la terra. Durant segles l'espècie humana ha fonamentat la seva supervivència en la Naturalesa, però a poc a poc ens hem adonat que la Terra és una mare afeblida que cal protegir i estimar. Hem embrutat més el planeta en mig segle que en 375 milions d'anys, quan durant l'era Mesozoica -període anterior al Juràssic- un ésser va respirar el nostre aire per primera vegada.

Cal molta benignitat per creure les intencions redemptores dels capitostos que tenen veu a les "reunions en defensa del clima", o els bons propòsits de les grans empreses contaminants, per no parlar de la bonhomia dels xeics àrabs que diàriament produeixen milions de barrils de petroli. Tots tenen en comú que mai no es cansen d'aplaudir-se. Sant Agustí, el gran filòsof, afirmava que la millor mestra de la veritat és la Naturalesa. Que em perdoni la puntualització... jo diria que l'única mestra de veritat és el compte de resultats que presenta el consell d'administració. 

Els d'aquí i els d'allà ens alliçonen parlant-nos del medi ambient, quasi sempre amb discursos "karaoke" i conceptes automàtics amb poc ancoratge amb la realitat, paraules que hem escoltat mil vegades, homilies que hem fet tan casolanes com les antigues prèdiques dels sermons de missa del diumenge. Els envans són prims i percebem com les olors i la netedat de l'aire van canviant... o potser els aparells de detecció de contaminants no són tan bons com els radars de carretera... ves a saber. Durant èpoques la Natura és esplèndida i altres castiga la nostra arrogància fins a convertir camps i ciutats en la viva imatge del desastre; quan això passa el món es torna desvalgut i les persones molt més. Escrivia José Luis Sampedro que a la humanitat ens aniria bé viure com els arbres: després d'un temps de fred i foscor treuen noves fulles per tornar a començar. 

En aquestes anyades de més soroll que idees, veiem com els arguments ambientals s'esfilagarsen: necessiten més capacitat d'anàlisi i més altaveus qualificats per rebatre les teories de rendibilitat energètica elaborades amb bons cuiners i bons diners. Cert que tothom porta el dret de tenir raó, però potser som especialment prudents a l'hora d'estirar la corda pel fet que existeix un lligam molt dèbil entre la nostra confiança i les actuacions reals que haurien de reflectir l'esperit ecològic que tots els partits porten al seu programa electoral. 

Res de combregar amb rodes de molí ni res de creure en les vacuïtats i sofismes que la ciència no ens pugui demostrar. Massa vegades els discursos de compromís amb el medi ambient es transformen en retòrica de marxant. L'escalfament del planeta s'agreuja, l'emissió de gasos d'efecte hivernacle és preocupant i la cooperació està en punt mort. Tot són qüestions gastades que serveixen per parlar d'alguna cosa quan no se sap què dir. Aquest és el teatre que tenim. 

No som el país que preteníem ser. Hem de començar per casa, que a les Garrigues la Naturalesa s'hi trobi bé, però alerta, sabem que la serena pau d'un paisatge amaga un secret: la venjança. El seu advertiment és ben fàcil d'entendre: si m'embrutes, tard o d'hora m'ho pagaràs... i el preu el posaré jo. 

Mireu, pel que fa al medi ambient i més coses, a les Garrigues hi viuen dos dracs amb molta gana: un es diu "Fer" i l'altre "No Fer". També hi viu gent que n'alimenten a un o a l'altre convençuts que tenen raó. Agradi o no, per damunt d'ells com un Sant Jordi, tenim el mètode científic que pot investigar i corregir coneixements per dir-nos finalment a quin drac hem de creure. Altra cosa és que vulguem.

Modestament, des de la trona dels meus anys, us puc dir que també disposem d'una bona solució a mitjà termini: els mestres. Són elles i ells que amb l'ensenyança constructiva i persuasió moral poden educar les properes generacions d'on sortiran professionals, empresaris i dirigents polítics amb voluntat i competència per sanar el mal de la Terra.

Que tinguem sort.