Els ponentins, com altres catalans i els membres d'altres nacions, som bàsicament fruit de la lluita per la terra. Aquesta terra que alguns diuen que no té propietari, però a la qual, quan hi naixem i decidim arrelar-hi, pertanyem i que ens fem nostra cada dia amb l'esforç per fer-la productiva i per fer-la atractiva per viure-hi i crear-hi coses que ens transcendeixin. I fer-nos-la nostra no significa pas no poder-la compartir ni ignorar que està inserida en un món molt més gran.
La primera lluita per la terra a què podem remetre'ns com a catalans és la derivada de la conquesta i el repoblament impulsats pels comtes de Barcelona i d'Urgell a principis del segle XII. Fou un esdeveniment històricament decisiu que comportà uns grans canvis demogràfics, culturals, religiosos i econòmics. Però n'hi ha hagut altres; de fet, podria dir-se que mai no ha deixat d'haver-n'hi i de diverses menes. Em refereixo a la lluita amb la terra per fer-la produir mitjançant els abancalaments, els aplanaments i la introducció de noves plantes, arbres, llavors i ramats. Em refereixo, també, al desfici per aixecar-hi edificis (cases, palleres, cabanes, corts) traçar-hi camins, bastir-hi ponts i per implantar-hi regs (l'epopeia del Canal d'Urgell). Tampoc no hi han mancat les lluites socials, de vegades cruentes, per decidir-ne la propietat i el repartiment dels fruits. Des dels moviments remences (més a la Catalunya Vella que a la Nova) fins als rabassaires i la Llei de Contractes de Conreu de l'any 1934, han estat múltiples les lluites per la terra.
En l'actual període històric, caracteritzat per la necessitat de reconvertir els ineficients regs a manta del Canal d'Urgell i per les dificultats per estendre els del Canal Segarra/Garrigues, em sembla que som en una etapa disruptiva d'aquesta successió de lluites per la terra, que caldria prendre'ns seriosament. Un bo amic empresari agrícola, afirma que avui de terra ja no en vol ningú. Segurament exagera deliberadament, per tal d'advertir d'un fenomen creixent que no hauríem d'ignorar, perquè pot amenaçar la nostra estructura productiva secular. Em refereixo al fet que ja escassegen els mitgers, arrendataris i pagesos petits que ambicionen adquirir terra per fer explotacions més grans, com havia passat durant segles.
Avui més aviat impera un esperit venedor i molts pagesos petits i mitjans sense successors anhelen vendre les terres. Els motius són diversos, però la necessitat de grans inversions de capital per reconvertir regs, posar en reg terres de secà (en el cas del Segarra/Garrigues) i ampliar extensions per guanyar rendibilitat, intimiden a molts pagesos grans i dissuadeixen a més d'un jove de jugar fort. En canvi, els fons d'inversió i els grans propietaris que comercialitzen el seu gènere, accedeixen a aquestes quantitats ingents de capital alhora que compren terres. La mitjana pagesia (la petita em sembla que està liquidada) que tanta riquesa ha proporcionat, manté vius els pobles i és un baluard de la catalanitat, perilla. Si els estaments polítics, econòmics i cívics no en son conscients i hi posen remei, potser farem tard.