Tres entitats amb accent garriguenc es reuniran amb REGSEGA per exposar les seues demandes en relació a l’execució de les obres del Canal Segarra- Garrigues al voltant de l’àmbit del PEIN dels Bessons, un espai protegit que en el passat ja ha estat objecte d’alteracions i que, fins al moment, és víctima de l’oblit de l’administració catalana i en gran part de la local. Això arriba després que les màquines ja portin un temps treballant i els efectes sobre el terreny comencin a ser tangibles. En tot cas, els danys que es poden produir sobre l’espai poden reduir-se i gairebé ser mínims si l’administració actuant adopta una sèrie de criteris d’integració ambiental que tenen més a veure amb treballar amb maquinària més lleugera, moure menys metres cúbics de terra d’un costat a l’altre i tenir present la fragilitat de l’entorn que no pas amb qüestions de cost. I aquí rau el tema. És regla general que les grans infraestructures que es construeixen sobre el territori comportin grans terrabastalls ambientals quan, realment, a l’arrel del problema més aviat hi cal buscar deixadesa, falta de previsió i solucions i formes de treball primitives –que vol dir ineficients– i directament relacionades a subarrendaments successius dels contractes. Infraestructures i contractes dimensionats en temps d’esplendor pressupostari que res tenen a veure amb la necessitat d’ajustar amb precisió les obres i les despeses a les necessitats estrictes i incorporar el manteniment. Un tarannà molt mediterrani. A Europa, les infraestructures es construeixen igualment però amb tres diferències importants: a) el control de la partida de despeses es fiscalitza al màxim, sempre; b) el manteniment s’integra en els càlculs; i c) la integració ambiental i la restauració de l’obra és una qüestió que es dóna per entesa i que forma part dels acabats (i això que a Europa la pluviometria hi facilita la feina...). Però, com passa sovint, ser modern i anar davant no és un tema de diners. O no ho és fonamentalment. És de mentalitat.