El llibre és un plaer sensorial. En sentim el pes, la peculiar fragància, passem pàgines, les hores es fan lleugeres... un llibre ens proposa la bona soledat, que no és absència de companyia, més aviat un estat de plenitud i calma, és el mai no em sento sol quan estic sol.

Mireu, segurament ens seria profitós que unes hores al dia tinguéssim el cap en la lectura i no en les cabòries, per oblidar-nos fins i tot de nosaltres mateixos, pobres contribuents, condemnats a resistir des de la base de la cadena tròfica impositiva. Potser per això també m'agrada un espai de confort anomenat "el costum", on sembla que controles alguna cosa, si bé aquest hàbit d'assossec té regles: cal allunyar el mosquer de pensaments, aparcar la cultura queixosa i les cavil·lacions negatives, que són com ganivets esmolats que acaben per fer-nos mal. 

Hem vist que les suposicions dicten condemnes mentre esperem que passi el millor amic de la veritat: el temps. Som el que defensem. Cal aturar-se i tornar a estudiar la lliçó dels prejudicis, perquè al final les acusacions poden ser borroses com una tarda de boira i potser alguns ja han clavat xinxetes en conjectures penjades en un tauler d'anuncis. 

Llibres i cultura formen part de la vida, és un patrimoni que portem en silenci... em dol veure joves absolutament pendents del mòbil, enfrontats a una dissociació permanent de la realitat, nois i noies que poden créixer compartint arguments elementals o assimilant la fascinació tòxica dels fanatismes i les solucions autoritàries. Per causa d'aquesta dissociació de la realitat, triomfen també els governants més obsessionats a fer-se els enfadats que no pas a argumentar. Als meus nets, devots dels sistemes informàtics, els explico que les nostres pantalles eren els carrers del poble.

La memòria m'ha portat fins als primers dies d'escola quan rebíem la remesa de llibres d'olor característica, una fragància dolça de fusta i d'ametlles, agermanada amb la química del paper i la tinta. De fet, això té un nom, bibliosmia, una experiència que evoca vivències i ens transporta amb bitllet de retorn cap a una estació plena d'imatges, de coneguts i també de laberints. Mentre els folràvem, els llibres nous i nets de principi de curs ja ens donaven la primera lliçó. 

Començàvem un curs de divisió superior, érem un any més grans i de retruc apreníem la pedagogia de saber preguntar, possiblement l'aprenentatge que dona més profit. No sabíem encara que, asseguts al pupitre de fusta, ens esperava el gran repte que vam aconseguir fer, sense saber-ne i sense manual d'instruccions: el futur.