En temps de crisi profunda, tothom vol pensar el futur. Ens fa por viure el que estem vivint i per això unim esforços per dissenyar el futur, que sempre és incert. És temps de projectes que s’atreveixen a aventurar un perfil del que creuen que serà el demà. Dissortadament, parlant tant d’allò que ha de venir, no ens adonem que estem malbaratant els esforços del present. Amb aquesta reflexió tan tòpica i gastada només pretenc justificar la meva preocupació per aquells col·lectius que miren cap a l’horitzó buscant un antídot que els tregui de la incertesa actual. Amb l’ànim de trobar respostes a la crisi, vaig participar a la jornada que es va fer fa pocs dies a la capital garriguenca sobre la projecció de la comarca cap al futur. I no em va decebre. El que em preocupa és que s’insinués que no hi ha unitat de criteris entre la gent del territori per apostar per una cultura de l’oli que traspassi fronteres.

Experts de fora ens han de fer veure que és de sentit comú creure en el paisatge i saber-lo preservar com a herència dels nostres avantpassats. Experts de fora ens han de recordar que no ens podem permetre el luxe de passar del sector primari, que no ens podem carregar el coneixement empíric popular i que hem d’incorporar de nou la saviesa del pagès i de la dona en el desenvolupament sostenible de la comarca. Experts de fora ens han d’apuntar que tot passa per un saludable consum de proximitat, per una equilibrada petjada ecològica i per la descoberta d’un paisatge de secà en alça. En el fons, tot es mou cap a la idea que no hem d’estirar més el braç que la màniga. Així de fàcil; així de difícil de portar a la pràctica quan tot va més de pressa del que podem pair. Per aquest motiu, per no perdre la identitat del territori, ens cal rendibilitzar el full de ruta que reconegui l’aroma d’una terra com a oportunitat indiscutible de progrés. Altres productes agraris i ramaders també hi han de ser presents: les ametlles, el vi, la fruita dolça, la mel o els productes artesanals (embotits, pa de ronyó o dolços). I com a complement de promoció, és imprescindible crear un circuit atractiu que no es descuidi de la cultura, de la cuina i de l’esport. I, sobretot, aprendre de l’experiència d’altres comarques, com el cas del vi al Priorat o del cava al Penedès, o de les iniciatives més pròximes en olis ecològics a l’estil del Delicatessen dels Torms o dels Camins de Verdor de Belianes, per exemple.

Tot, comptat i debatut, passa per saber que la clau per entendre el temps a venir d’un país (o d’una comarca) es troba en la seva biodiversitat. No es pot escriure, inventar o somiar el futur sense respectar aquest espai natural. Fem-ho des del present, deixant a casa les discrepàncies i compartint estratègies per arribar molt més lluny. Que ens coneguin a fora depèn de si creiem o no en les nostres fortaleses. El camí és llarg, però algú hi ha de fer un pensament. Ara.