Recentment la premsa catalana es feia ressò d’una notícia que apareixia al setmanari alemany “Der Spiegel”. La notícia deia que el partit de la cancellera alemanya Angela Merkel es plantejava oferir feina qualificada a joves espanyols a l’atur. Aquesta notícia arriba en un moment en què el problema de l’atur entre els joves ja és insostenible. Un bri d’esperança que mostra un cop més la desesperació dels recent titulats que es troben sense feina. Som, com diuen alguns, la generació estafada. Com deia un tal Escolar en el seu blog (www.escolar.net) ens van donar gat per llebre; ens han canviat el dret a un habitatge digne i a una feina estable per una Playstation III, l’espai per l’hiperespai. Som la generació que no es podrà jubilar però que tampoc pot treballar. Molt encertat, penso. Estem preparats, som competents i emprenedors però no existeix la possibilitat de demostrar-ho, o no aquí almenys. Per això la proposta de la governant alemanya evidencia que som o serem també els nous emigrants. Potser no carreguem el farcell amb un retrat familiar o amb peces de plata, com l’imaginari col·lectiu dibuixa a l’emigrant, però igualment hem de marxar. Si fins ara podíem parlar de l’estimulant i enriquidor que era marxar d’erasmus o de mobilitat i de com això ens feia créixer professionalment, ara parlem d’èxodes forçats. A dues setmanes d’acabar una carrera em trobo tot això. Visca, el meu futur promet... en lloc d’esperar el títol de llicenciada, espero una oferta de Ryanair, en lloc de la toga i el birret, la maleta i el paraigua, i en lloc del compte de Facebook un a Parobook. I ens queixàvem quan érem mileuristes? Som la primera generació que viurà pitjor que els seus pares des de la II Guerra Mundial. Esfereïdor.