Fa un temps parlava d'uns joves d'origen musulmà que parlaven en català entre ells pel carrer. Ho destacava com una victòria simbòlica del model d'immersió lingüística, que ha fet de l'escola un espai d'integració. Però què passa quan sortim de l'escola? Cada cop detecto més que aquesta integració no s'estén a les famílies. Pares i mares que no coneixen la llengua, que no participen de les activitats del poble, que no se senten part de la comunitat. Potser és per desinterès, però també perquè no se'ls donen les eines, el suport o la confiança per fer-ho. I així, mentre els nens i nenes es podrien arrelar a la cultura d'aquí, els adults viuen en una realitat paral·lela on també hi condueixen els fills. Això provoca que es creïn guetos culturals, tancats sobre si mateixos, on la cultura d'acollida no hi entra, i la d'origen es converteix en refugi i frontera alhora. 

La integració no hauria de ser una responsabilitat exclusiva de l'escola. Cal que la societat sencera -governs, ajuntaments, entitats, veïns- generi espais per acollir, per compartir, per fer-se costat. Que les famílies nouvingudes coneguin la cultura catalana i que, al mateix temps, puguin mostrar la seva. Perquè integrar no vol dir assimilar, vol dir fer lloc! Ens trobem amb la dificultat afegida que són moltes les famílies que, per un motiu o altre, han de deixar la seva terra i venen a casa nostra. Depenent de la zona, hi ha una saturació de persones desplaçades que fa molt més difícil aquesta integració. Aquí és on penso que l'administració hauria de ser capaç de distribuir-les més uniformement pel territori o inclús per la resta de països europeus. 

En una època en què sembla que només es parla de diferències, convé recordar que la identitat no es defensa aixecant murs, sinó construint ponts. El català no és patrimoni d'uns pocs, és una eina de convivència, de cohesió, de projecte compartit. I perquè això sigui real, no n'hi ha prou amb que els nens l'aprenguin: les famílies també han de sentir-se convidades a parlar-lo, viure'l i estimar-lo. El futur d'aquest país no es juga només als patis de les escoles, sinó també als bancs de la plaça.