L' Omar avui treballa de metge al sud d'Espanya i acaba de tenir un fill, després d'un periple vital que no desitjaríem ni al pitjor enemic. Fill d'un heroi del Front Polisario mort en combat, la seva mare, tot i tenir ja una colla de fills del primer marit, va haver de contraure matrimoni altre cop per poder sobreviure. I el nou espòs va mostrar més afecte pels seus propis fills que pels del difunt, per dir-ho suau. Tot i això, l'Omar va anar tirant endavant envoltat de tota mena de patiments als camps de refugiats d'Algèria, en unes condicions extremes.
Precisament perquè les condicions eren extremes i posaven al límit els cossos dels infants (escanyolits i petits, però d'una vitalitat enorme i amb unes ganes de viure impressionants) el Polisario cada estiu en duia una bona colla a Catalunya. Fugien dels rigors inclements del clima desèrtic (temperatures que vorejaven els 48 graus i polsegueres mortíferes) alhora que podien tenir accés a revisions mèdiques, una alimentació més completa, conèixer nous amics i, de pas, fer d'ambaixadors de la causa del seu poble. En aquella època (anys 90) un grapat de famílies borgenques (amb l'empara de l'Ajuntament) i garriguenques els acollíem tan bé com podíem i celebràvem la seva arribada com un joiós esdeveniment.
Per als lectors que desconeixen el rerefons del conflicte del Sàhara, convé recordar que es tracta d'una excolònia espanyola de l'Àfrica Occidental que ha estat ocupada il·legalment pel Regne del Marroc. Els marroquins sense cap legitimitat ni històrica, ni política ni jurídica (han violentat la legalitat internacional i les resolucions de l'ONU), l'han ocupat i omplert de colons marroquins. El seu objectiu és evident: annexionar-lo i destruir culturalment i socialment el poble saharaui, per tal que es dissolgui dintre del Marroc i mai més pugui reclamar el dret a autodeterminar-se.
Espanya, com a expotència, té l'obligació, segons l'ordenament jurídic internacional, de tutelar el procés de descolonització fins que el Sàhara esdevingui un estat sobirà consolidat i estable. Evidentment, no solament ha desertat de les seves obligacions, sinó que s'ha convertit en còmplice per omissió dels crims de guerra comesos pel Marroc i del genocidi cultural que hi està perpetrant, perquè si bé no persegueix l'eliminació física de tots saharauis sí que pretén destruir la seva identitat com a poble.
L'Omar, ben informat políticament, es plany que mentre Catalunya s'aboca a defensar altres causes i omple el país de banderes i pancartes que hi fan referència, la bandera del Sàhara no oneja enlloc, ni que sigui un cop a l'any, i de pancarta que faci referència als crims de guerra i al genocidi cultural que pateixen, tampoc no se'n veu cap. M'explicava que va coincidir amb uns marroquins, en una de les moltes manifestacions a favor dels drets dels palestins, però que el van escridassar quan els va retreure que fossin partidaris de l'ocupació del Sàhara. Amb una mica de sarcasme em va dir que potser fins que Israel i EUA no ataquin el Sàhara, gairebé ningú a Catalunya no es recordarà de la seva causa, malgrat que és l'única que, a banda de l'ètica, està fonamentada en un seguit d'obligacions polítiques i jurídiques derivades de la seva condició d'excolònia espanyola.
Però és clar, qui és el valent que planta cara a Mohammed VI, desafia els interessos dels importants inversors catalans que hi han desembarcat i fa enfadar els centenars de milers de marroquins residents a Catalunya, la majoria dels quals el veneren?