El projecte de regadiu del Segarra-Garrigues ha estat, és i serà un projecte controvertit. Ja fa més de 100 anys que se’n parla. Però ara ja comença a ser una realitat que avança lentament -en la mesura de les disponibilitats pressupostàries-, però ja comença a demostrar la seva utilitat. En un article que va aparèixer ara fa un mes es posava en dubte, una vegada més, la rendibilitat del projecte. Per veure sobre el terreny la possible rendibilitat del projecte només cal desplaçar-se a Algerri-Balaguer o a Torres de Segre, que han demostrat a nivell real les possibilitats dels nous regadius en els secans de les terres de Lleida. El canvi ha estat total i les possibilitats de transformació es veuen sobre el terreny, sense necessitat de més càlculs. Els nous regadius amb aigua a pressió suposen una forta innovació que n’ha portat d’altres, estalviant l’aigua fins a la darrera gota i fomentant la introducció de nous cultius. Un altre exemple és el de Sunyer, on dues empreses reconverteixen en regadiu intensiu un terç del terme, intensificant produccions (planters i fruiters), promovent noves inversions, generant més ocupació i més riquesa. En els dos darrers anys el preu del sòl de secà baixa i el de regadiu augmenta: el preu del sòl del regadiu és cinc vegades més que el preu del secà! És per tot això que en els càlculs de la rendibilitat d’una transformació en regadiu s’hi inclou la plusvàlua que suposa una transformació en regadiu. En el mateix article es parlava que no era ètic incloure en la rendibilitat d’una transformació en regadiu, l’augment de preu que representa la transformació. Ben al contrari, allò que no és ètic és que els diners públics, els diners de tots, serveixin per augmentar el valor del patrimoni d’uns pocs. Allò que és ètic és que els cabals públics s’emprin en crear riquesa i ocupació a les terres de Lleida. A Catalunya els regadius van creixent, representen una tercera part del sòl cultivable i produeixen prop del 75% del producte interior brut. I allò més important és que donen feina a més pagesos que no pas la ramaderia. En canvi, un dels temes més discutibles, com esmentava l’article, és el de la rendibilitat de determinats secans situats a l’esquerra del canal amb reg deficitari. La concentració parcel·lària, ja ha representat un benefici indiscutible. Paral·lelament hi ha hagut un moviment de la propietat. En els secans que es transformen en regadiu, la propietat estava molt parcel·lada i majoritàriament no estava conreada per pagesos, que al no trobar rendibilitat s’havien dedicat a altres ocupacions en el propi sector, majoritàriament en la ramaderia intensiva. Si el reg deficitari es destina a plantacions existents, ja siguin d’oliveres o ametllers, que representen un augment immediat de les produccions, la rendibilitat és visible en els pocs anys necessaris per anar adaptant les plantacions. En canvi si s’han de fer inversions, la rendibilitat és més que dubtosa. S’ha d’analitzar cas per cas, contemplant totes les variables: dimensió de les explotacions, concentració parcel·lària, possibilitat de mecanització, qualitat del sòl, situació climàtica i alternatives de conreu. La transformació en regadiu està representant un gran canvi a les terres de Lleida, no només per la rendibilitat directa de la transformació sinó també per totes les activitats relaciones amb l’agricultura. El camí és el de millorar les estructures de les explotacions, incorporant innovacions i augmentant la dimensió tant econòmica com de superfície, que permet mantenir els nivells d’ocupació en temps de crisi, substituint, això sí, la mà d’obra permanent per l’ocupació temporal. És curiós observar a Torres de Segre finques ermes en la zona de reg, i plantacions exemplars en la zona del nou reg. El canal d’Urgell també ha après la lliçó anant allà on és possible vers el reg a pressió a peu de parcel·la.