Quan penso en les Garrigues, em ve al cap el meu poble, amb el seu sol ponent que tenyeix de vermell 
matolls, arbusts, oliveres i ametllers fins ben entrada la vesprada. Aquesta comarca, aparentment dura i seca, és en realitat plena de vida, de natura i de coneixement. Les seves temperatures extremes han modelat un paisatge singular, dividit en tres zones ben diferenciades: la plana, els tossals i la muntanya als peus de la Serra de la Llena.
La geologia ens explica com s'ha format el sòl, però és l'agricultura qui l'ha sabut escoltar. Els estrats carbonatats i margosos de les zones més seques dificulten l'arribada d'aigua subterrània, fent que alguns cultius prosperin a la Pobla de Cérvoles i Juncosa, però no pas a l'Albagés o el Cogul. Aquesta relació íntima entre terra i pagesia no és casual: és fruit de generacions que han après a conrear amb respecte i adaptació.
Fins a l'any 1981 no es va redactar el primer informe tècnic sobre els sòls de les Garrigues. Tanmateix, els nostres avantpassats ja havien fet la seva pròpia recerca, dia rere dia, de sol a sol. El saber popular que van acumular és un patrimoni que cal preservar. No podem permetre que la modernització esdevingui oblit. La investigació científica ha de caminar al costat de la memòria rural.
Les Garrigues són molt més que una comarca agrícola. Són un exemple de resistència, d'equilibri entre natura i cultura, entre ciència i tradició. Si volem un futur sostenible, hem d'aprendre a mirar la terra com ho feien els nostres avis i àvies: amb respecte, paciència i saviesa.

Iris Galindo-Miró