L'antifeixisme i, en general, bona part de l'espectre ideològic del país han renunciat històricament a disputar el concepte de seguretat, cedint aquest terreny discursiu a l'extrema dreta. Aquesta renúncia ha tingut i té conseqüències devastadores: permet que el securitisme -aquesta perversió amb una deriva autoritària claríssima de la seguretat- s'imposi com a única resposta possible a la percepció d'inseguretat.

Perquè la seguretat, ben entesa, té una naturalesa complexa i la seva construcció ha d'atendre a una mirada integral: abraça l'accés a l'habitatge, la sanitat universal, l'educació inclusiva o el planejament urbanístic al servei d'una comunitat cohesionada i no al servei de l'especulació immobiliària. El securitisme, en canvi, ho redueix tot a la videovigilància o a la criminalització de la pobresa. 

Mentre la seguretat construeix vincles comunitaris, el securitisme els destrueix i aboca les persones a una lògica individualista, i un clima de por i sospita permanents, que erosionen les dinàmiques de cohesió social. I és que el securitisme ens ve a dir que allò que no passa en el nostre carrer, a la nostra escola, a la nostra associació o a la meva piscina privada no és el nostre problema. I el dia que ho sigui, ja hi posarem quatre càmeres. Disputar el relat de la seguretat, per tant, passa per oferir una alternativa creïble als discursos de l'odi. Drets i deures. I sobretot passa per no deixar-se robar les paraules.