L’espontaneïtat que en els britànics s’arrenca de tant en tant a través del mam és allò que la meva amiga Zara admirava tant dels mediterranis. Per això al departament on treballo havia triat com a millors amics un algerià i un català de poble, amb qui parlava en francès en les converses disteses. Deia que tant el Naaman com jo sabíem tractar els nostres fills amb tendresa, que els abraçàvem i besàvem sense embuts, com no saben fer els seus compatriotes. Deu ser que ella el 1921 havia nascut al protectorat de l’Índia, en una raconada del que més tard fóra Pakistan. Era filla d’un advocat pakistanès fatu i d’una anglesa cap-verd que la va enviar a Anglaterra als quatre anys, on la menuda fóra pujada pels seus oncles. Tot i haver rebut una educació que li feia tenir el mateix deix que la reina, es diferenciava dels seus connacionals anant al dret en dir el que pensava. Per això, criada en una escola religiosa, creia que predicar veritats absolutes als que som escèptics per naturalesa és com voler convèncer un sord de naixença de les virtuts de la Pastoral de Beethoven. El cas és que aquest divendres passat, el dia que el nostre xiquet feia anys, va caure rodona dins d’un taxi i ja no se’n va alçar. La mort sobtada i ser sola al món expliquen que encara ara la tinguin desada en una càmera de fred, mentre els seus espontanis amics es troben perduts, sense poder donar a ningú el condol, aquella forma mediterrània de civilització tan sàvia que ens allibera d’un contacte massa íntim amb la mort i ens permet de complir amb el deure formal del consol.