Dos terços (16 de 24) dels municipis garriguencs no arriben als 500 habitants. Si tots els residents dels 16 pobles anessin junts a veure el Barça, ni se’ls veuria, a l’estadi. Ni tan sols omplirien un d’aquests creuers que solquen el Mediterrani. Si es posessin un davant de l’altre donant-se la mà, no podrien abastar de cap a cap la Gran Via de Barcelona.

Això sí, 16 pobles vol dir 16 ajuntaments, amb els seus 16 alcaldes i els corresponents regidors, i tota la rècula de serveis i procediments associats. Des del padró fins a les votacions, passant per la neteja, aquests 16 pobles –com molts altres a tot el país– sostenen una maquinària administrativa que és impossible que perduri en el futur.

No cal ser maniqueu (això no és una lluita entre el bé i el mal), però tampoc no val de presentar-se com a innocent. O aquests pobles creixen, o acabaran desapareixent del mapa. Això és com tantes coses que s’acaben resolent pel sentit comú: des de les pensions fins a la contaminació. Es van aguantant fins que resulten insostenibles, i aleshores cau la clatellada.

Segurament, les nostres viles minúscules no arribaran a desaparèixer físicament: els nuclis urbans (aquí resulta paradoxal, aquest mot) es mantindran tant pel que tenen d’interès per als seus propietaris, com pel que comporten d’equilibri territorial per al conjunt del país. Però les estructures administratives que els donen suport acabaran centralitzant-se d’alguna manera, perquè el cost econòmic i funcional de mantenir-les és impossible d’assumir. Ara bé, aquest procés de concentració cal iniciar-lo amb la participació i la conformitat dels actuals veïns: hauria de ser un procés de convenciment, i no pas d’imposició.