La superpoblació de conills s’ha convertit en una malvestat per a la producció agrícola en algunes zones i és un factor molt seriós a considerar pels nous regadius. I que ningú estigui tranquil perquè, en condicions normals, l’àmbit de la problema pot ampliar-se en un o dos anys. De moment, tot i ser rumors amb ganxo, no existeix evidència científica que faci pensar que és una subespècie diferent a l’autòctona o a la pràctica de les repoblacions que han anat realitzant les societats de caçadors. En rigor i per regla general, les societats feien alliberaments a les vigílies de la cacera, la qual cosa té poc a veure amb una repoblació que implica un treball de molts mesos abans perquè l’animal alliberat s’adapti al clima i es torni salvatge. El resultat d’un alliberament sol ser el mateix: l’animal és caçat a la primera de canvi, o a la segona, es mor per inadaptació o presa d’un altre depredador. En resum, l’impacte real sobre la població de conill de les pràctiques dels gestors de caça és, per bé o per mal, escàs. La proliferació respon a una circumstància més simple. Al llarg de tres dècades, la mixomatosi i la pneumònia vírica han fet estralls entre la població. Periòdicament i de mode altern, les dues epizoòties delmaven l’espècie. Però, amb els anys, el conill s’ha tornat resistent. Quan les pestes han afluixat, l’animal s’ha trobat amb un context més favorable, ja que avui el nombre de caçadors practicants és inferior al de fa 30- 40 anys –quan bona part de la pagesia hi era aficionada–, i en alguna mesura per la menor densitat de depredadors naturals. Per contra, la superfície conreada ha disminuït i des del punt de vista d’un rosegador, també la qualitat del menjar. En definitiva, més conills i menys menjar. El resultat ja se sap.

Tanmateix, l’enfrontament entre pagesos i caçadors no sols no duu enlloc sinó que pot agreujar el problema. Només una estratègia comuna d’ambdós pot ajudar a aminorar-lo. I en aquest tema, l’administració local és l’únic àrbitre possible.